Masclistes nauseabunds o Pobres desgraciats!!!

Fa dies que vaig anunciar aquest tema i la veritat és que em sap greu haver-vos tingut a l’espera, però el temps sembla que no em corri a favor, i em costa trobar una estona....

Bé, el tema que ens atany avui és el masclisme que desgraciadament encara persisteix en la societat. A veure, parlem-ne, confiant però, no ofendre a ningú malgrat dir més d’una cruel veritat i sempre des del meu punt de vista.

Hi ha molt tipus de masclisme en funció dels espais on els puguis trobar: a la llar, a la feina, en una disco, en un hospital, etc,etc... Per sort el meu cas només es centra a la feina, gràcies a Déu tinc una parella, uns amics i una familia que em respecten i a la vegada , deixant de banda la feina, em moc en espais que no acostumen haver-hi aquests tipus de raça ja que no s’hi senten a gust (més que res perquè són interessos que a ells els hi cauen com les roques de Montserrat, qüestió de gravetat!! Jajaja) Bé, per desgràcia en el món laboral la dona encara està bastant inferioritzada. La dona pot tenir una ocupació amb càrrec però pel sol fet que siguis una dona el càrrec l’envien a Can Forro.
No parlen de la mateixa manera (sempre qüestions de feina, eh?) amb el teu company que és home, que amb tu que ets dona, evidentment. Et diuen les coses diferent per diverses qüestions:
a) Perquè segons ells les dones som inferiors = a tontetes = a ineptes = a estrangeres?? Això ho dic perquè quan et diuen les coses et parlen a poc a poc i una mica “índiu” perquè els entenguis millor.
b) Com que ells són del sexe oposat i són del bàndol inseminador, es trempen cada vegada que s’acosten a tu i et comencen la frase amb una floreta d’aquestes que criden els paletes des de dalt de les bastides per acabar-te l’explicació com el punt a) detallat més amunt.
c) A vegades no cal que obrin la boca, només veure com et miren i quina cara posen, o com s’acosten caminant d’aquella manera que es pensen que són el tio de la Coca-cola. S’aturen davant teu i comencen la conversa amb el punt b) i continuen amb l’a)

Bé, després d’haver-te fet tot aquest ritus “ a cual més ridícul” arriba el moment que obres la boca per contestar-los. Aquella posició maniquí, aquell mig somriure burleta, aquella mirada vidriosa, aquella estarrufada que porten despareix en 2 segons quan els fas caure en l’evidència més bàsica, que o bé no han llegit bé la feina, o que no l’han entès a la primera i era molt simple, etc,etc, és a dir els hi fot que tu els hi hagis d’alliçonar.....jajajaja així doncs, per què has vingut???
Quan l’evidencia demostra que el flirteig l’hi ha ennuvolat l’inteligència i tu l’has fet caure morros al terra, llavors ets una dona freda, antipàtica, et compadeixen a tu i als teus...en fi, barbaritats del seu nivell, i total per què??? Perquè els fot que tu siguis un pèl més espavilada que ells, que tinguis les idees una mica més clares que ells, perquè......perquè et dona carai!!! i encomptes de replicar-los hauries d’estar a casa treient la pols i esperant ansiosament que arribi el marit de treballar i li peixis el menjar!!!!!

Sí amics, avui en dia encara hi ha gent així!! Malauradament totes en un moment o altre encara ens bufategen amb actituds com aquesta. Llavors tens dues opcions per encaixar aquestes situacions o et venen nausees o bé, la que més recomano, adonar-te que són uns pobres homes que no despengen de més enllà i te’n fas un fart de riure. Pobrets!!

Crítica: "Maria Antonieta"

Ahir vaig anar al cinema a veure aquesta pel.lícula, com la podria resumir??... no ho sé, serà qüestió d'esperar a que d'aquí un temps la passin un diumenge a la tarda per la tele, perquè és on hi encaixa més bé. Partint del fil argumental, que crec que la majoria d'espectadors és el que d'entrada li crida l'atenció, haig de dir que és més aburrit que un llibre d'història de l'escola. Crec que si no vas sabent el fons històric real, surts d'allà amb l'idea d'haver vist una història sobre una pobre-noia-rica que viu sense preocupar-se de com passar el mes (jajajaja bona aquesta!! no us perdeu el post anterior!!). A partir d'aquí la pel.lícula és una barreja de "Pretty Woman, Les amistat perilloses i un Moulin Rouge sense el "freedom, beauty and love".

Anem per parts (les bones que acabaré abans): fotografia-genial, vestuari-magnific, Kirsten Dunst-es mereix un premi. Punt. Ja està. La resta...com diria un bon amic que no li agrada llegir novel.les: bla, bla, bla.

La part més molesta partint que no sóc imparcial: la banda sonora, un desastre!! Aquí és on faig la comparativa amb Moulin Rouge, una pel.lícula que destaca per la seva innovació en barrejar una historia d'època amb l'últim hit del pop, però la gran, grandissima diferència entre les dues, és que una segueix una coherencia musical al llarg de tots els fotogrames i l'altre no. Em faig mal quan penso que en aquesta pel.lícula es podria haver tret molt suc de la banda sonora partint de l'època en que transcorre. Un temps barroc de transició amb el classicisme. Parlen de Mozart i el coneixen com si fos el veí del costat barrejant cançons de guitarra electrònica amb una "maxacosa" peça de Vivaldi i enredant-nos amb un pobre figurant que fa que toca el clave i quan pares bé l'orella només fa que repetir quatre compassos d'una magnifica peça de Bach.

Consultes la base de dades de cinema per excel.lència (www.imdb.com) i te la venen com una biografia i un drama. Si és una briografia on està la lleieltat al moment??? i si és un drama...què s'enten per drama avui en dia??

Bé, convido a tothom que no l'hagi vist a fer-ho i els que em van acompanyar a la sala que diguin el seu parè!

Un nou any...

Vinga, ja hem passat les portes d’un nou any i com sempre ve acompanyat de canvis. Tothom s’il.lusiona amb el pas de l’any pensant en la millora de la seva pròpia vida, en els canvis que li vindran durant els propers 12 mesos….efectivament, tard o d’hora arriben els canvis, però malauradament no són els que esperem.
Encara no ha acabat de repicar l’última campana que automàticament atenent-se a ¿?¿? puja el nivell de vida mentre a algú ja li ha pujat massa l’acohol. On hem arribat? Quina diferencia hi ha entre el dia 31 de desembre a l’1 de gener?. El primer dia laboral després de les magnifiques mini-vacances et trobes que al primer establiment on vas et foten una bona entrada d’any amb l’encariment del producte…què ha passat durant els dos dies que no hi has anat???. No cal que surtis de casa perquè et gastis els calers consumeixes tant o més com si estiguessis al carrer preparant les rebaixes…al final acabarem guarros i potenciarem els llums d’oli altra vegada per poder arribar a final de mes.
Però a mi, personalment, em té una innata curiositat esgarrifada: en quin coi de país vivim perquè quatre desgraciats decideixin putejar-te un any més i tornar a posar-te a fer comptes anuals per veure aquests any d’on puc treure més calers per passar el mes. No arribes a sortir d’un pou que n’allarguen un altre. Lladres d’aquest país, que tingueu un molt bon any!

Un dret inexistent

Vivim en una època d’obligacions, responsabilitats i estrés. Cadascú, dins del seu marc, li recau aquesta malaurada rutina impossible de saltar-la. No es permet res fora del que es creu que és llei de vida… no senyors, anem molt equivocats. S’ha arribat en un punt, que un mateix no disposa del que vitalment necessita: el dret a tenir el seu temps individual. El dret a per uns minuts o unes hores o uns dies, desaparèixer, descarregar la pressió, pensar en un mateix, a respirar!; no està permès. Un ha de donar de sí i al màxim en la feina, en el amics, en la familia, en el carrer….no es pot desaparèixer sense haver donat previ avís…Per què s’ha de demanar que et deixin “en pau”? Per què a més ho has d’argumentar??.... si no ho demanes, si no ho argumentes., allò que és un dret es converteix en un problema afegit al dia a dia.

És culpa de la societat en que ens obliguen a conviure? O és culpa d’uns cànons de respecte, educació i comprensió inexistents? . M’agradaria que algú, en comptes de rumiar tant en com posar-nos la vida més complicada, apujant els costos del dia a dia (al final no podrem comprar ni paper pel wàter!), restrigint velocitats gairbé anant a peu!, creant noves maneres de viure en tants metres quadrats com té una caixa de llumins…resumint:en comptes de putejar-nos,hi ha algú que es digni a estudiar les necessitats VITALS de l’individu? La persona que arribi a crear un clicar de dits per fer-te desaparèixer quan ho necessitis serà el nou salvador d’aquesta vida tant “xic” per no dir "gilipolles" (perdoneu l'expressió)

L'instint animal

En primer lloc, abans de seguir llegint aquestes línies....pot ferir la sensibilitat d’algú, tot i que no és el meu propòsit sinó la meva pura i senzilla opinió. A la vegada però, demano la col·laboració dels benvolguts lectors per tal de comprendre i aprendre cert aspectes.... Dit això... som-hi!!

Com tots ja sabem l’ésser humà no deixa de comportar-se com un animal perquè a la fi i al cap compartim el mateix instint. El joc de la seducció pot aparentar molt dispers però no ho és tant. Intentaré explicar-me: un exemple molt clar el podríem veure en un gall d’indi. Tothom té clar, perquè ha vist més d’un documental, que per seduir es posa les millors gales: dins dels seus recursos no és res més que plomar-se més del compte (ojo al doble sentit!! que no va per aquí!!) Mostra al contrari la seva bellesa corporal i incita a la provocació i al joc sexual.
Doncs bé, això passa exactament entre els humans. Com que sé que m’enrotllaria molt i ara no ha de ser el cas, parlaré concretament de les dones, de com volem seduir amb el cos a l’home. Com ja he dit hi ha moltes maneres, i entre nosaltres mateixes ni ens posem d’acord. Hi ha qui per anar a plaça necessita passar per la perruqueria. Una mica de maquillatge sempre afavoreix però hi ha qui es sent més atractiva semblant una Pepa (amb tots els respectes).

També en la vestimenta les dones ens sentim d’una manera o d’altra: hi ha qui espera una ocasió per mostrar els seus encants (o no tant!!) posant-se coses curtes i mostrant cames, transparències provocadores o a vegades potser de mal gust, conjunts que pel tipus de cos que una té no afavoreix però que com que l’han vist a l’anunci de fulanita es volen sentir i s’hi senten com ella!!!! Bé, infinitat de coses en que no m’hi vull extendre....El cas és que quan veig una noia , que de cop té una excusa així, només veig el documental de galls d’indis aixecant la cua...i la veritat em fa més pena que glòria.
Sóc una persona que m’agrada seduir, però amb gust, elegància i subtilitat. No m’agrada veure homes que bavegen veure una noia provocadora entrant per la porta, més que res perquè no m’agrada veure una noia així!!

Una noia ha de saber a qui vol seduir i no ha de cridar l’atenció de tothom, al contrari s’ha de reservar pel contrari, un joc individual, sensual i gairebé dir privat, la resta no n’hem de fer res de si va alta o no (perdoneu l’expressió!! (jajaja). Que visqui la seducció!!! Però amb discreció siusplau!

I ara, convido a tothom perquè digui la seva opinió sobre aquest tema tant “animal”

El llenguatge universal...

Sempre he pensat que el món seria molt més feliç si tingues una unió absoluta. Un món on no hi haurien diferències de cap tipus; ni de races, ni de poders, ni de llenguatges. I tal vegada, si partissim del punt d’unió, no caldria capficar-se per res més.

Hi ha un llenguatge, un dels més antics, que avui en dia encara conviu entre nosaltres. Un llenguatge únic extès arreu del món. Un llenguatge simple, concret, però a la vegada infinit. Tothom, diariament el comparteix, però és una minoria la que l’utiliza conscientment. Jo no podria viure sense ell, i crec que el món, sense ell, tampoc…

La simplicitat d’aquest llenguatge es basa en set simple lletres altrament anomenades notes. No cal ser de cap zona en concret per saber-les pronunciar bé ja que tan sols s’emeten en sons. Aquests sons tant els pot emetre un ésser humà com fer-ho a través d’un estri altrament conegut com a instrument. A partir d’aquí, combinant d’una manera o d’altra, aquesta llengua expressa, parla, explica…infinitat de coses. És la música.

La música és un viatge en el temps, en l’espai, en les cultures, en els paisatges, en els sentiments, en les penes i en les alegries, en els amors i en els odis, en les llibertats i en els esclavatges, en la pau, en les guerres i en les angoixes….en tantes coses!! No cal veure res, no cal llegir res, no cal que t’expliquin res…Quan un sol so penetra per l’oïda, un reflexe innat corre pel cos, et fa sentir, et fa respirar, et fa viu.

Si el món parlés amb música, canviarien tantes coses….

Tristor

Tot té el seu principi i la seva fi, tot. Aquest és el primer text (després de la benvinguda) que penjo al blog i em sap greu desanimar, però el text es refereix a la fi, però malauradament a la fi d'una vida. I és en aquest moment quan un necessita expressar d'alguna manera els seus sentiments, els seus pensaments...

Avui és un dia plè de cops baixos, una tristor que s'ha arraconat a l'interior meu i que es pregunta una i altra vegada per què la vida ha de tenir una fi. Sempre és i serà una incomprensió per a tots, amb més o menys grau, amb més o menys intensitat... però la d'avui.... és una injusticia. Una amiga, una persona que ha crescut al teu costat, que ha compartit amb tu la teva infantesa, que té exactament els mateixos anys de vida... per què?. Per què?? Des de primera hora de la tarda que he rebut la notícia no he deixat de pensar en tu... en tots aquells moments bons i dolents que haviem compartit, en la nostra educació, en les nostres amistats comunes, en les nostres famílies.... Els anys ens van separar perquè la vida l' hem viscut diferent.. i avui quan unes senzilles i estúpides linies m'han comunicat que ja no hi eres....la distància ha desaparegut, els anys han volat de cop i el cap, donant voltes sense parar, acompanyava a les llàgrimes que inevitablement i sense control, lliscaven per la meva cara...

L'incertesa del que t'havia passat m'ha enlentit les hores... i finalment, quan he fet el cor fort, en la soletat en que m'has deixat, t'he vingut a veure.... i allà la teva germana observant la meva tristesa, m'ha reconegut després de tants anys. Aquella abraçada ens ha dit tantes coses.... es recordava de mi! després de tants anys!....però és que després ho he entès... Per què no m'ho vas dir!!! la vida només et va donar uns anys d'alegries, uns pocs més dels que vam compartir....i després...

T'admiro molt saps? ets molt més que qualsevol exemple....deu anys d'angoixes!! i ningú de nosaltres en sabiem res!! Has lliutat pel que esperaves de la vida malgrat saber com s'acabaria... els nens, els teus fills guapíssims...com deuries lluitar per tenir-los... ostres, és que no em surten les paraules, només continuo tenint llàgrimes pensant en la vida que t'ha tocat viure...Confio i desitjo que ara estiguis en pau, descansa eternament que sempre et duré al meu cor.

Fins sempre Carme!

Primera aterrissada tal vegada casual

Hola a tots els que llegeixin aquestes linies (bé de moment només en serà un) aquí estic...aterrada en aquesta pista internàutica (no onirica)que mai hagués pensant fer-hi port, però que en cap moment penso ni pensaré que no és un fabulós mitjà per obrir dialegs i altres coses. Els que em coneixeu sabeu de llarg que m'encanta escriure, més d'un s'alleugerà al saber que ja no em caldrà fer les meves vomiteres en els correus particulars perquè aqui i en aquest precís instant comença la meva llibertat de paraules sense paralitzar les vides dels altres sense previ avís.... és a dir qui vulgui saber alguna cosa de les meves paranoies mentals aquí em trobarà. Així doncs, bons lectors, trenco una ampolla de bon cava contra aquesta nau que m'acompanya en el meu viatge literari......

Inici...

Estimats amics i amigues, em presento:

Sóc la Sir i compartiré tot tipus de moments amb vosaltres.

Mil Gràcies!

Aquesta va ser l'engegada d'aquest blog....moltes gràcies Esteve!!