Un dret inexistent

Vivim en una època d’obligacions, responsabilitats i estrés. Cadascú, dins del seu marc, li recau aquesta malaurada rutina impossible de saltar-la. No es permet res fora del que es creu que és llei de vida… no senyors, anem molt equivocats. S’ha arribat en un punt, que un mateix no disposa del que vitalment necessita: el dret a tenir el seu temps individual. El dret a per uns minuts o unes hores o uns dies, desaparèixer, descarregar la pressió, pensar en un mateix, a respirar!; no està permès. Un ha de donar de sí i al màxim en la feina, en el amics, en la familia, en el carrer….no es pot desaparèixer sense haver donat previ avís…Per què s’ha de demanar que et deixin “en pau”? Per què a més ho has d’argumentar??.... si no ho demanes, si no ho argumentes., allò que és un dret es converteix en un problema afegit al dia a dia.

És culpa de la societat en que ens obliguen a conviure? O és culpa d’uns cànons de respecte, educació i comprensió inexistents? . M’agradaria que algú, en comptes de rumiar tant en com posar-nos la vida més complicada, apujant els costos del dia a dia (al final no podrem comprar ni paper pel wàter!), restrigint velocitats gairbé anant a peu!, creant noves maneres de viure en tants metres quadrats com té una caixa de llumins…resumint:en comptes de putejar-nos,hi ha algú que es digni a estudiar les necessitats VITALS de l’individu? La persona que arribi a crear un clicar de dits per fer-te desaparèixer quan ho necessitis serà el nou salvador d’aquesta vida tant “xic” per no dir "gilipolles" (perdoneu l'expressió)