Avui m’he despertat amb aquella curiositat innata per saber si feia o no bon dia.
Sembla que un dia que s’aixeca amb un cel ben net , ajuda a engegar motors mandrosos que es resisteixen a sortir del niu de llençols....
Obres els ulls i ja veus els raigs del sol que tímidament entren entremig d’una persiana mal tancada. Mmmm que bé!! Avui promet un bon dia!!!.
Amb energia saltes del llit i et disposes amb un somriure als llavis enlairar la persiana per contemplar el dia. Sí, avui tindrem sort, altre cop el temps fa honor a la seva estació.
Encara amb un somrís endormiscat , obres les finestres per inspirar aire fresc. Mantenint aquella cara absurdament idíl•lica rebs del revés el primer bon dia: cops, crits i soroll de maquinaria, motors de camions i d’altres monstres contaminants, dispositius acústics i piulets enllaunats. Ah....sí,.... bon dia,.... ja toco de peus a terra.
El soroll avui en dia és la mutació d’aquells dolços ocellets i altres bestioles que acompanyaven a la Heidi rodolant per la muntanya. La feliç i ignorant nena, xerrava pels descosits amb tots els animalons que trobava al seu pas. Avui, ni el propi veí, que fa anys que li veus la cara, és incapaç de creuar-te una sola mirada i amb un aixecar les celles intuir que et saluda.
Som de pedra, som freds, som autòmats i ja no dic antipàtics i hipòcrites, sinó directament antisociables. Es cuida més a un cotxe, que estigui net, que estigui ben lluït i ben guarnit abans de mostrar una mica de simpatia, si es pot dir així, a un ser com tu.
Sí, sí, realment hi ha...d’allò que ara tan se’n parla....ah sí!crisi....ens desborda una gran deshumanització.
.....ah! per cert!!.....me n’oblidava.... Bon dia!
24/3/09
Els d'aquí i els d'allà...un tema que ja caldeja
Sempre hem pensat, i en el fons així ho creiem, que els catalans som diferents de la resta del territori, i de fet, sí, ho som, però no de la manera idealitzada que volem creure.
Ahir en parlava amb un bon amic, crec que la cosa ja ha sortit de mare, però per burros.
No començaré a fer comparacions odioses de si allà tenen i aquí no (que realment és així) tenim el que ens mereixem perquè no hem fet res per aturar-ho. Catalunya fa molts dies que és una casa amb les portes obertes, obertes en extrem. Acollim i ens fiquem a dins tot el que ens ve, encara que no ens vingui de cara. Portem molt temps sent, segons el meu criteri, massa generosos i ara, tothom es lamenta, tothom es queixa, tots estem cremats fins a la medul•la i amb raó! Però nois, reflexionem-hi, és la paga que rebem per haver volgut ser diferents i creure que som millors....em sembla que d’això en diuen.... ingenuïtat.
Hem volgut ser més papistes que el Papa, hem volgut ser més europeus que tota la comunitat en plè...i?? quin és el resultat?, que ni uns ni els altres ens fan cas, és més, crec que se’n riuen i ens apreten més. És per culpa d’una mala gestió?...segurament. És per culpa d’una llarga lluita ja històrica?...també pot ser. És per culpa de cada un de nosaltres? ....sí totalment!. Sabeu aquella dita de “quién no llora no mama”? doncs aquí no en sabem, ho intentem però no en coneixem la fórmula correcta.
És una vergonya el que ens obliguen a viure. Aquelles portes tant obertes que hem tingut fins ara, resulta que no es poden tancar: les frontisses estan malmeses i són molt cares de substituir i au, com que estem ofegats fins dalt, encara ploriquegem més i en el mar de llàgrimes ens refugiem i ningú és capaç de posar-hi fre .És hora que potser individualment, amb el dia a dia, cada ú de nosaltres fem alguna cosa. Jo em lamento, sí, però lluito des de la meva posició i dic les coses amb la cara ben alta, m'és igual que em diguin que sóc racista (que no ho sóc), que sóc una inconformista (jo em conformo amb allò que ha o hauria de ser racional i sensat), que sempre m’he de queixar (no són queixes són evidències) i amb tot encara em sento a dir que si no m’agrada que marxi. Per què he de marxar? És la meva terra, hi tinc les meves arrels i la meva família...què passa, no tinc dret a lluitar per casa meva i pel que hauria de ser i no és? En tot cas, qui no vulgui que canviïn les coses, que marxi ell, que de ben segur que té un altre lloc on anar.
Aquí ens caracteritzem per no obrir boca amb les coses que no ens semblen correctes. Prou!, estem fent la pitjor comèdia que mai es pugui escriure. Quin mal hi ha en dir les coses que realment pensem? Tenim por a donar una altra imatge?? Riu avall la imatge!! Volem viure tranquils no? Doncs parlem-ne i actuem, que les paraules per sí soles mai no fan res. Ah! i això sí, que es parli des del poble, que ja n’hi ha prou de polítics que no representen més que a ells mateixos i als interessos dels seus partits minats d’afany de poder i de res més....d'això em sembla que se'n diu corrupció i no em refereixo a la corrupció econòmica (d'aquest tema se'n podria fer un altre article).
Ahir en parlava amb un bon amic, crec que la cosa ja ha sortit de mare, però per burros.
No començaré a fer comparacions odioses de si allà tenen i aquí no (que realment és així) tenim el que ens mereixem perquè no hem fet res per aturar-ho. Catalunya fa molts dies que és una casa amb les portes obertes, obertes en extrem. Acollim i ens fiquem a dins tot el que ens ve, encara que no ens vingui de cara. Portem molt temps sent, segons el meu criteri, massa generosos i ara, tothom es lamenta, tothom es queixa, tots estem cremats fins a la medul•la i amb raó! Però nois, reflexionem-hi, és la paga que rebem per haver volgut ser diferents i creure que som millors....em sembla que d’això en diuen.... ingenuïtat.
Hem volgut ser més papistes que el Papa, hem volgut ser més europeus que tota la comunitat en plè...i?? quin és el resultat?, que ni uns ni els altres ens fan cas, és més, crec que se’n riuen i ens apreten més. És per culpa d’una mala gestió?...segurament. És per culpa d’una llarga lluita ja històrica?...també pot ser. És per culpa de cada un de nosaltres? ....sí totalment!. Sabeu aquella dita de “quién no llora no mama”? doncs aquí no en sabem, ho intentem però no en coneixem la fórmula correcta.
És una vergonya el que ens obliguen a viure. Aquelles portes tant obertes que hem tingut fins ara, resulta que no es poden tancar: les frontisses estan malmeses i són molt cares de substituir i au, com que estem ofegats fins dalt, encara ploriquegem més i en el mar de llàgrimes ens refugiem i ningú és capaç de posar-hi fre .És hora que potser individualment, amb el dia a dia, cada ú de nosaltres fem alguna cosa. Jo em lamento, sí, però lluito des de la meva posició i dic les coses amb la cara ben alta, m'és igual que em diguin que sóc racista (que no ho sóc), que sóc una inconformista (jo em conformo amb allò que ha o hauria de ser racional i sensat), que sempre m’he de queixar (no són queixes són evidències) i amb tot encara em sento a dir que si no m’agrada que marxi. Per què he de marxar? És la meva terra, hi tinc les meves arrels i la meva família...què passa, no tinc dret a lluitar per casa meva i pel que hauria de ser i no és? En tot cas, qui no vulgui que canviïn les coses, que marxi ell, que de ben segur que té un altre lloc on anar.
Aquí ens caracteritzem per no obrir boca amb les coses que no ens semblen correctes. Prou!, estem fent la pitjor comèdia que mai es pugui escriure. Quin mal hi ha en dir les coses que realment pensem? Tenim por a donar una altra imatge?? Riu avall la imatge!! Volem viure tranquils no? Doncs parlem-ne i actuem, que les paraules per sí soles mai no fan res. Ah! i això sí, que es parli des del poble, que ja n’hi ha prou de polítics que no representen més que a ells mateixos i als interessos dels seus partits minats d’afany de poder i de res més....d'això em sembla que se'n diu corrupció i no em refereixo a la corrupció econòmica (d'aquest tema se'n podria fer un altre article).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
