Per tancar i marxar pitant!!!.........

Fa dies vaig anotar, al.lucinada pel moment, els titulars d’un encadenat de noticies que va emetre un telenoticies nit d’una cadena que no cal publicitar. Eren els següents, un darrere l’altre:

22/02/07

-MARE ALS 67. La mare més vella del món. Va falsificar l’edat per poder ser mare

-UNA PARELLA DE JOVES LLIGUEN I EMMORDASSEN AL SEU FILL DE 3 ANYS AL LLIT. No l’aguantaven. Ho denuncia el veí, després de sentir-lo durant uns quants dies

-CAU UN HABITATGE PER CULPA DE LES OBRES QUE ES REALITZEN AL COSTAT, MOR EL MATRIMONI I FEREIX DE GRAVETAT AL SEU FILL DE 13 ANYS. La filla surt fent declaracions desesperada pel que ja es veia a venir feia temps.

-L’HOME QUE ATROPELLA I MATA A UNA DONA, CONFESSA NO SABER QUE PASSANT DUES VEGADES PER SOBRE DEL COS LA PODIA ARRIBAR A MATAR.

-GITANS ITALIANS S’INSTAL.LEN A GIRONA. Adquireixen finques de luxe però viuen a les caravanes que han instal.lat als seus preciosos jardins.

-CAU UN ALTRE HABITATGE MENTRE LA MESTRESSA CORRE ESCALES AVALL. També hi estan fent obres al costat.

I el toc d’ironia després de tantes desgràcies:

-ELS JOIERS DE HOLLYWOOD FAN UNA CAMPANYA PERQUÈ LES ACTRIUS ESCULLIN LES SEVES JOIES PER LLUIR-LES A LA CERIMONIA DELS OSCARS.

¿%·!·%"!¿? A on carai s’ha arribat ?????!!!!!!!!!!!!

Opinar per opinar davant la ignorància...

Temps enrere em va cridar l’atenció un article de “El Magazine” que surt els diumenges al diari “La Vanguardia”. Aquell article em va interessar perquè tractava la migranya, però la sopresa la vaig trobar enmig d’aquelles linies.

Sóc una reincident en la migranya, per desgràcia meva convisc amb aquesta malaltia (dic malaltia perquè fa qüestió d’un any s’ha “catalogat” com a tal) des de fa anys i els que em queden ja que se m’ha convertit en crònica.

Sobre la migranya i les seves crisis molestes i fins i tot discapacitants, es diuen moltes coses. Les divideixen en tipus, formes, simptomes, etc… i fins i tot se’n creen de noves. Quan llegeixo que apareix una “nova migranya” cosina-germana de la primera, no em sorpren, no ho sé, les dec tenir totes perquè no em diuen res de nou. Me’n ric quan algú diu que té migranya, és pren una aspirina i li passa. Me’n ric quan es diu que vomitant minva el dolor. Me’n ric quan t’aconsellen que et tanquis en una habitació a les fosques, t’estiris al llit i acluquis els ulls unes hores. Ho sento però crec que no parlem de les mateixes migranyes.

Els que les patim, no les tenim ni un cop, ni dos l’any, ni mensualment. Arribem o n’arribo a patir 5 dels 7 dies que té la setmana. Te’n vas a dormir amb aquell dolor pensant que l’endemà serà un altre dia, i ho és!!, però ho és amb el dolor enganxat a tu. Ni aspirines, ni paracetamol, ni ibuprofenos, ni cap familia dels antiflamatoris, ni medicaments específics per cefaleas entre d’altres (ull!! que l’abús provoca l’efecte contrari i cronifica el dolor). Res de tot això, i ni molts menys vomitant, és clar!. Som cunillets d’índies en el món de la medicació que tastem totes les novetats confiant en que aquest cop haurà sortit alguna cosa millor que l’última vegada.

Crec que és molt díficil explicar com són i quines varietats tenen les crisis de migranya, en podria fer un llibre. Però fent-vos un petit resum, la meva vivència davant una crisi de migranya és la següent:

Comença amb els següents simptomes: vertigen i/o pressió al cap o al/s ull/s i/o dolor localitzat (a la zona del cap és clar!) i/o tremolors i/o febre a la cara i/o etc ….
Seguidament: Els simptomes junts o separats s’intensifiquen donant-te evidentment, una gran molèstia, dolor, mal estar, etc…

Com que una crisi et ve sense avís (bé els anys curteixen i moltes vegades ja predic quan en tindré) t’enganxa en infititat de llocs i situacions, no pots correr a tancar-te al lavabo ni molt menys en una habitació a les fosques (que a mi ja no em serveix per res). Així doncs, recorres a “la bomba” com carinyosament anomeno a la pastilla miraculosa i la vegada caríssima que em prenc. Aquí comença la segona fase de les meves migranyes.

Comença: Durant la primera mitja hora- un hora, malaeixes haver-te empassat aquell dineral perquè no observes cap efecte.
Seguidament: De cop, aquells símptomes i dolors es multipliquen per mil i es reperteixen per tot el cap. En aquell moment vols desapareixer de la terra, tapar-te, amagar-te, fugir d’aquell dolor, però vagis on vagis ell està amb tu. Se’t contrau el cos, la parla i els sentits. És un veure el món a camara lenta mentre desitges per tot l’or de l’univers que s’acabi aquell estat. I s’acaba ( o no!!) al cap d’una hora o dues.
Finalitza: automàticament el cos es relaxa, desapareixen el/s dolor/s i ets l’ésser més feliç del món. I realment ho ets!!! Barboteges, s’asseca la boca com si t’hagués llepat un camell, flotes, et deshidrates, no tens força…amb altres paraules: flipes.

Com podeu comprovar no em prenc una simple aspirina. I ara és quan faig referència a aquella sopresa que vaig trobar a l’article perquè és la millor expressió que he trobat mai per definir realment una crisi de migranya.

Deixant de banda les tipificacions que senyalaven, van anomenar a un tal Lewis Carroll (nom original: Charles Lutwidge Dodgson 1832-1898) escriptor, matemàtic i fotògraf britànic. Doncs bé, sempre s’havia especulat, que en Lewis patia epilèpsia, fins i tot s’ha dit que jugava amb la droga veient el comportament estrany que a vegades mostrava. Doncs bé, com sempre s’opina per opinar davant la ignorància i el temps ho posa tot al seu lloc, s’ha comprovat científicament i mèdicament, que aquell pobre home no tenia altra cosa que migranya, i la seva gran obra mestra universalment coneguda, no és més que el reflexe de les seves vivencies durant les crisis vestides de faula. Estic parlant d’”Alícia al país de les meravelles” I en dóno fe, que les rareses que es viuen en aquella història (com tenir el cap uns metres per sobre del cos, llampecs de llum, retall del camp de visió, distorsió de les coses, etc…) les visc en primera persona cada vegada que tinc migranya.

Així doncs, si voleu experimentar aquestes sensacions, només cal que us llegiu el llibre, reflexioneu, i després traspasseu-ho a la crua realitat.

Il.lustració de John Tenniel (1820-1914)

El millor que et poden dir mai...

It's a little bit funny this feeling inside

I'm not one of those who can easily hide

I don't have much money but boy if I did

I'd buy a big house where we both could live

If I was a sculptor, but then again, no

Or a man who makes potions in a travelling show

I know it's not much but it's the best I can do

My gift is my song and this one's for you

And you can tell everybody this is your song

It may be quite simple but now that it's done

I hope you don't mind

I hope you don't mind that I put down in words

How wonderful life is while you're in the world

I sat on the roof and kicked off the moss

Well a few of the verses well they've got me quite cross

But the sun's been quite kind while I wrote this song

It's for people like you that keep it turned on

So excuse me forgetting but these things I do

You see I've forgotten if they're green or they're blue

Anyway the thing is what I really mean

Yours are the sweetest eyes I've ever seen

Sir Elton John

Quins neeeervis, ja s'acosten les ereccions!! aiii LES ELECCIOOONS!!!!

Això és el que deu pensar més d’un pel compte enrere de l’arribada del show més gran que l’entrega dels Oscars. Qui guanyarà??? Uiuiui…en breu trindrem els candidats ben fotografiats i ben pentinats a cada passa que fem: faroles, “pirulís”, banderoles, bústies, contenidors, façanes, voreres…la paperassa fins volarà com els ocells ( o ratpenats).

Amb pocs dies s’inauguraran un fotimer de coses, però no ens enganyem!! Són decorats per poder fer les fotos, quan passes al darrera de la posada en escena veus que de feina encara n’hi ha molta per fer i el pressupost ja s’ha extingit per les presses de poder fer el revel.lat de la fotografia i que apareixi a primera plana del diari.

Paraules, paraules, paraules. Somriures i bona presència, suborns i mentides, col.loquis (perdó, monòlegs) retòrics, avorrits i farsants. Paraules, paraules, paraules. Promeses?? moooltes!. Veritats? ni una. Endavant doncs,

“que empiece la función!!”

Una imatge fascinant.....

El primer text que em vaig aprendre

Jo volia la fama.

Us parlaré sincerament:

volia resplendir com un estel en el firmament d'Europa!

Però en una cosa concreta, la Música! La Música Absoluta! una nota musical és bona o dolenta, d'una manera absoluta!

Ni tan sols el temps és capaç d'alterar-ho:

la Música és l'art de Déu.

A. Salieri

"Amadeus" de Peter Shafer

Un nou títol universitari...

Tots sabem del tòpic que qui té un títol universitari és una persona de món, amb grans coneixaments específics i a qui se li mereix en respecte especial. Tots els pares han volgut un nen universitari, aquell fill que arribarà lluny, amb prestigi i solemnitat. Doncs bé, diria que avui en dia el títol universitari em mereix menys que respecte pel que els hi pugui suposar. No sóc universitaria, ni ganes vist el panorama actual. Per desgràcia hi ha molta gent que per més títols penjats al coll no tenen opció a exercir del que li pertoca i la resta ho fan, però perquè els hi ha tocat la loto. I d’aquests afortunats, la majoria amb el temps es converteixen en una mena de funcionaris del seu ofici. N’hi ha uns que no els suporto, els anomeno despectivament “ingenieros”. Al llarg del meus anys m’he topat amb molta gent d’aquesta, tan a la feina com en el carrer i ves per a on que en tinc un cada dia davant de casa.
Des de fa un any i mig que una empresa, suposadament prestigiosa, treballa en un projecte que es veu que ens fara canviar la vida. Fins fa un temps tot anava sobre rodes, els pencaires de torn van fer tota la feina bruta que hi havia per fer i finalment va arribar el dia en que van apareixer els senyorets “ingenieros” que feinegen sempre amb un mòbil a la mà i reposen el seu esforç sota els raigs naturals del sol. Des de que la línia telefònica va colapsada en el meu barri, el desordre, el caos i la guarreria abunda com la que més. Surts de casa i els pencaires amb un somriure d’orella a orella et desitgen un bon dia mentre els senyorets encara no han ni arribat al lloc de treball. Quan el cap d’unes hores tornes a casa, veus que tothom sua i corre mentre ells, pobrets, passegen perquè ja han treballat prou . T’hi acostes, els hi desitges bon dia i s’estranyen que passis per allà. Arriba un dia en que el dialeg s’extén…fa mig any que hi són i ja toca no??:
Enmig d’un núvol de pols una mare procurant pels seus, demana siusplau si algun dia tenen intenció de fer una mica de neteja, més que res perquè els caps de setmana menges pols, et rentes amb fregall de terra i respires desert a no ser, que com una bona ciutadana, et dediquis el cap de setmana a netejar la merda acumulada de mesos. Amb un engegar-la a pastar es pengen les medalles de aquí mano jo i tu t’aguantes. Quan no deixes que toregin a una mare i et plantes en les seves fantàstiques oficines per preguntar-li de quin recoi pal va, et pregunta qui ets i on vius … .Ah!! perdona!! És clar, és que amb mig any que fas veure que treballes ni t’has adonat que visc just al darrera on has plantat les teves oficines, perdona eh? Sóc una maleducada en no haver-me presentat abans….
Unes hores abans havia pogut fer callar a la meva mare i engegar-la a pastar, però potser no sap que la gent que no som enginers també els tenim ben posats. Amb un no deixar-lo parlar i esbroncar-lo davant del seu personal, li pugen els colors com brolla la sang d’un toro. Encara fa un intent de xulejada dient que no em sofoqui! Que encara m’agafara un infart…Ai noi! Que l’has vessada…..tranquil, que l’infart no el tindré, ja el va tenir el meu pare fa 13 anys i com em tornis a dir una tonteria com aquesta acabarem molt malament. Glups “tierra tragame” pensa ell, és clar!!. Li dic que les coses aniran bé en el moment en que em faci cas i netegi el femer que ens empassem cada dia, no té més contesta que dir-me que no em queixi que quan acabin podré gaudir d’un projecte mundialment desitjat, Ho vols veure?? -em diu No em cal! Gràcies! Ho veig des de la finestra de casa!! Ai! Encara no saps on visc?. Insisteix en que és un projecte de gran embergadura i que això ja ho porta…ah! Noi, no sabia que tot allò que aporta un bé a la humanitat va rodejat de porqueria!...Uf! anem justos de temps i de pressupot –em diu….Ah! és clar! Que tonta!! És veritat que s’acosten les eleccions oi?? Ei cap problema, si els teus treballadors van de bòlit et pots encarregar tu d’agafar l’escombra, no?? S’acaba la conversa…

Unes hores més tard, l’ingeniero es planta a casa meva…com que fa horaris normals jo encara no he arribat a casa de treballar. Deixa l’encarrec que ja ho han netejat i que siusplau no posi cap denuncia perquè sino tindrà la brigada cada dia controlant el que no fan. Ahhhh manoi!!! Així que ara tenia raó, oi? Vinga, tanco el tema. Cap problema.

Passen els dies, les dunes tornen a apereixer fins el passadís de casa. Escombro els dissabtes i les palades que omplo les hi deixo a la porta de la seva office, a veure si s’hi posa de peus.
Continua la deixadesa, ara descarreguen un camió i li foten un viatge a una farola. Els hi fas el parte de la setmana…perdona..diria que heu donat un cop a la farola descarregant aquests magnifics palets que fa una setmana que es moren de fàstic… S’hi acosta, la sacseja…tranquila que no caurà!!…. Com??? Magnífica resposta!!… ostres com m’agradaria ser enginer! Que llest, quina agilitat en els seus arguments, caram! Perquè ja tinc parella eh? Perquè sino….. Em pregunta si em van dir que van netejar ara ja fa "años a"…ai! Sí, perdona!! No t’ho havia agraït!! Sí, sí, moltes gràcies eh?! Però…ho podrieu tornar a fer de tan en tan?? Uiiiix ja l’he cagat! Que no sé que és una magnifica obra i que encara en tenen per dies??? Ostres nena! És que no saps la sort que tens de compartir aquesta obra faraonica…No exigeixis tant home!!
Molt amablement i amb cap manca d’ironia m’ha promès que es farà una llista de tots els desperfectes que ens provoca als veïns i que el dia que acabin les obres ens vindrà a dir adéu.
Mamá quiero ser INGENIERO!

PD. No oblideu que és personal pagat pel nostre Ajuntament i per la Generalitat de Catalunya.

Quan et converteixes en un mocador rebregat...

Diria que tots en un moment o altre ens hem sentit com un mocador rebregat. La sensació no és menys que sentir-se utilitzat per unes conveniencies d’algú o d’algo que t’usen quan és necessari o per dir-ho d’alguna manera, quan l’encostipat està en el punt més àlgid. Quan els simptomes milloren, la teva funció està a punt d’acabar. Fins aquí cap problema; el problema és quan la teva implicació ha estat més o menys intensa, si has donat de més o de menys , si t’hi impliques amb més o menys grau, i el més complicat, si hi has posat part dels teus sentiments per diversos motius. La sensació s’empitjora quan ni tan sols rebs un diagnòstic definitiu on se t’informa que la malaltia ja ha desaparegut i que tot torna a la normalitat, aquella en que tu no hi formaves part. Llavors t’atures i et dius: em sento imbècil o només ho sóc? I et quedes allà, com un mocador més que rebregat... pots tenir sort si ets mocador de roba, perquè en un moment determinat et faran una esbandida i tornaras a ser útil, però si per alguna cosa has estat mocador de paper..... la teva funció s’ha acabat del tot.

Masclistes nauseabunds o Pobres desgraciats!!!

Fa dies que vaig anunciar aquest tema i la veritat és que em sap greu haver-vos tingut a l’espera, però el temps sembla que no em corri a favor, i em costa trobar una estona....

Bé, el tema que ens atany avui és el masclisme que desgraciadament encara persisteix en la societat. A veure, parlem-ne, confiant però, no ofendre a ningú malgrat dir més d’una cruel veritat i sempre des del meu punt de vista.

Hi ha molt tipus de masclisme en funció dels espais on els puguis trobar: a la llar, a la feina, en una disco, en un hospital, etc,etc... Per sort el meu cas només es centra a la feina, gràcies a Déu tinc una parella, uns amics i una familia que em respecten i a la vegada , deixant de banda la feina, em moc en espais que no acostumen haver-hi aquests tipus de raça ja que no s’hi senten a gust (més que res perquè són interessos que a ells els hi cauen com les roques de Montserrat, qüestió de gravetat!! Jajaja) Bé, per desgràcia en el món laboral la dona encara està bastant inferioritzada. La dona pot tenir una ocupació amb càrrec però pel sol fet que siguis una dona el càrrec l’envien a Can Forro.
No parlen de la mateixa manera (sempre qüestions de feina, eh?) amb el teu company que és home, que amb tu que ets dona, evidentment. Et diuen les coses diferent per diverses qüestions:
a) Perquè segons ells les dones som inferiors = a tontetes = a ineptes = a estrangeres?? Això ho dic perquè quan et diuen les coses et parlen a poc a poc i una mica “índiu” perquè els entenguis millor.
b) Com que ells són del sexe oposat i són del bàndol inseminador, es trempen cada vegada que s’acosten a tu i et comencen la frase amb una floreta d’aquestes que criden els paletes des de dalt de les bastides per acabar-te l’explicació com el punt a) detallat més amunt.
c) A vegades no cal que obrin la boca, només veure com et miren i quina cara posen, o com s’acosten caminant d’aquella manera que es pensen que són el tio de la Coca-cola. S’aturen davant teu i comencen la conversa amb el punt b) i continuen amb l’a)

Bé, després d’haver-te fet tot aquest ritus “ a cual més ridícul” arriba el moment que obres la boca per contestar-los. Aquella posició maniquí, aquell mig somriure burleta, aquella mirada vidriosa, aquella estarrufada que porten despareix en 2 segons quan els fas caure en l’evidència més bàsica, que o bé no han llegit bé la feina, o que no l’han entès a la primera i era molt simple, etc,etc, és a dir els hi fot que tu els hi hagis d’alliçonar.....jajajaja així doncs, per què has vingut???
Quan l’evidencia demostra que el flirteig l’hi ha ennuvolat l’inteligència i tu l’has fet caure morros al terra, llavors ets una dona freda, antipàtica, et compadeixen a tu i als teus...en fi, barbaritats del seu nivell, i total per què??? Perquè els fot que tu siguis un pèl més espavilada que ells, que tinguis les idees una mica més clares que ells, perquè......perquè et dona carai!!! i encomptes de replicar-los hauries d’estar a casa treient la pols i esperant ansiosament que arribi el marit de treballar i li peixis el menjar!!!!!

Sí amics, avui en dia encara hi ha gent així!! Malauradament totes en un moment o altre encara ens bufategen amb actituds com aquesta. Llavors tens dues opcions per encaixar aquestes situacions o et venen nausees o bé, la que més recomano, adonar-te que són uns pobres homes que no despengen de més enllà i te’n fas un fart de riure. Pobrets!!

Crítica: "Maria Antonieta"

Ahir vaig anar al cinema a veure aquesta pel.lícula, com la podria resumir??... no ho sé, serà qüestió d'esperar a que d'aquí un temps la passin un diumenge a la tarda per la tele, perquè és on hi encaixa més bé. Partint del fil argumental, que crec que la majoria d'espectadors és el que d'entrada li crida l'atenció, haig de dir que és més aburrit que un llibre d'història de l'escola. Crec que si no vas sabent el fons històric real, surts d'allà amb l'idea d'haver vist una història sobre una pobre-noia-rica que viu sense preocupar-se de com passar el mes (jajajaja bona aquesta!! no us perdeu el post anterior!!). A partir d'aquí la pel.lícula és una barreja de "Pretty Woman, Les amistat perilloses i un Moulin Rouge sense el "freedom, beauty and love".

Anem per parts (les bones que acabaré abans): fotografia-genial, vestuari-magnific, Kirsten Dunst-es mereix un premi. Punt. Ja està. La resta...com diria un bon amic que no li agrada llegir novel.les: bla, bla, bla.

La part més molesta partint que no sóc imparcial: la banda sonora, un desastre!! Aquí és on faig la comparativa amb Moulin Rouge, una pel.lícula que destaca per la seva innovació en barrejar una historia d'època amb l'últim hit del pop, però la gran, grandissima diferència entre les dues, és que una segueix una coherencia musical al llarg de tots els fotogrames i l'altre no. Em faig mal quan penso que en aquesta pel.lícula es podria haver tret molt suc de la banda sonora partint de l'època en que transcorre. Un temps barroc de transició amb el classicisme. Parlen de Mozart i el coneixen com si fos el veí del costat barrejant cançons de guitarra electrònica amb una "maxacosa" peça de Vivaldi i enredant-nos amb un pobre figurant que fa que toca el clave i quan pares bé l'orella només fa que repetir quatre compassos d'una magnifica peça de Bach.

Consultes la base de dades de cinema per excel.lència (www.imdb.com) i te la venen com una biografia i un drama. Si és una briografia on està la lleieltat al moment??? i si és un drama...què s'enten per drama avui en dia??

Bé, convido a tothom que no l'hagi vist a fer-ho i els que em van acompanyar a la sala que diguin el seu parè!

Un nou any...

Vinga, ja hem passat les portes d’un nou any i com sempre ve acompanyat de canvis. Tothom s’il.lusiona amb el pas de l’any pensant en la millora de la seva pròpia vida, en els canvis que li vindran durant els propers 12 mesos….efectivament, tard o d’hora arriben els canvis, però malauradament no són els que esperem.
Encara no ha acabat de repicar l’última campana que automàticament atenent-se a ¿?¿? puja el nivell de vida mentre a algú ja li ha pujat massa l’acohol. On hem arribat? Quina diferencia hi ha entre el dia 31 de desembre a l’1 de gener?. El primer dia laboral després de les magnifiques mini-vacances et trobes que al primer establiment on vas et foten una bona entrada d’any amb l’encariment del producte…què ha passat durant els dos dies que no hi has anat???. No cal que surtis de casa perquè et gastis els calers consumeixes tant o més com si estiguessis al carrer preparant les rebaixes…al final acabarem guarros i potenciarem els llums d’oli altra vegada per poder arribar a final de mes.
Però a mi, personalment, em té una innata curiositat esgarrifada: en quin coi de país vivim perquè quatre desgraciats decideixin putejar-te un any més i tornar a posar-te a fer comptes anuals per veure aquests any d’on puc treure més calers per passar el mes. No arribes a sortir d’un pou que n’allarguen un altre. Lladres d’aquest país, que tingueu un molt bon any!