Avui m’he despertat amb aquella curiositat innata per saber si feia o no bon dia.
Sembla que un dia que s’aixeca amb un cel ben net , ajuda a engegar motors mandrosos que es resisteixen a sortir del niu de llençols....
Obres els ulls i ja veus els raigs del sol que tímidament entren entremig d’una persiana mal tancada. Mmmm que bé!! Avui promet un bon dia!!!.
Amb energia saltes del llit i et disposes amb un somriure als llavis enlairar la persiana per contemplar el dia. Sí, avui tindrem sort, altre cop el temps fa honor a la seva estació.
Encara amb un somrís endormiscat , obres les finestres per inspirar aire fresc. Mantenint aquella cara absurdament idíl•lica rebs del revés el primer bon dia: cops, crits i soroll de maquinaria, motors de camions i d’altres monstres contaminants, dispositius acústics i piulets enllaunats. Ah....sí,.... bon dia,.... ja toco de peus a terra.
El soroll avui en dia és la mutació d’aquells dolços ocellets i altres bestioles que acompanyaven a la Heidi rodolant per la muntanya. La feliç i ignorant nena, xerrava pels descosits amb tots els animalons que trobava al seu pas. Avui, ni el propi veí, que fa anys que li veus la cara, és incapaç de creuar-te una sola mirada i amb un aixecar les celles intuir que et saluda.
Som de pedra, som freds, som autòmats i ja no dic antipàtics i hipòcrites, sinó directament antisociables. Es cuida més a un cotxe, que estigui net, que estigui ben lluït i ben guarnit abans de mostrar una mica de simpatia, si es pot dir així, a un ser com tu.
Sí, sí, realment hi ha...d’allò que ara tan se’n parla....ah sí!crisi....ens desborda una gran deshumanització.
.....ah! per cert!!.....me n’oblidava.... Bon dia!
24/3/09
Els d'aquí i els d'allà...un tema que ja caldeja
Sempre hem pensat, i en el fons així ho creiem, que els catalans som diferents de la resta del territori, i de fet, sí, ho som, però no de la manera idealitzada que volem creure.
Ahir en parlava amb un bon amic, crec que la cosa ja ha sortit de mare, però per burros.
No començaré a fer comparacions odioses de si allà tenen i aquí no (que realment és així) tenim el que ens mereixem perquè no hem fet res per aturar-ho. Catalunya fa molts dies que és una casa amb les portes obertes, obertes en extrem. Acollim i ens fiquem a dins tot el que ens ve, encara que no ens vingui de cara. Portem molt temps sent, segons el meu criteri, massa generosos i ara, tothom es lamenta, tothom es queixa, tots estem cremats fins a la medul•la i amb raó! Però nois, reflexionem-hi, és la paga que rebem per haver volgut ser diferents i creure que som millors....em sembla que d’això en diuen.... ingenuïtat.
Hem volgut ser més papistes que el Papa, hem volgut ser més europeus que tota la comunitat en plè...i?? quin és el resultat?, que ni uns ni els altres ens fan cas, és més, crec que se’n riuen i ens apreten més. És per culpa d’una mala gestió?...segurament. És per culpa d’una llarga lluita ja històrica?...també pot ser. És per culpa de cada un de nosaltres? ....sí totalment!. Sabeu aquella dita de “quién no llora no mama”? doncs aquí no en sabem, ho intentem però no en coneixem la fórmula correcta.
És una vergonya el que ens obliguen a viure. Aquelles portes tant obertes que hem tingut fins ara, resulta que no es poden tancar: les frontisses estan malmeses i són molt cares de substituir i au, com que estem ofegats fins dalt, encara ploriquegem més i en el mar de llàgrimes ens refugiem i ningú és capaç de posar-hi fre .És hora que potser individualment, amb el dia a dia, cada ú de nosaltres fem alguna cosa. Jo em lamento, sí, però lluito des de la meva posició i dic les coses amb la cara ben alta, m'és igual que em diguin que sóc racista (que no ho sóc), que sóc una inconformista (jo em conformo amb allò que ha o hauria de ser racional i sensat), que sempre m’he de queixar (no són queixes són evidències) i amb tot encara em sento a dir que si no m’agrada que marxi. Per què he de marxar? És la meva terra, hi tinc les meves arrels i la meva família...què passa, no tinc dret a lluitar per casa meva i pel que hauria de ser i no és? En tot cas, qui no vulgui que canviïn les coses, que marxi ell, que de ben segur que té un altre lloc on anar.
Aquí ens caracteritzem per no obrir boca amb les coses que no ens semblen correctes. Prou!, estem fent la pitjor comèdia que mai es pugui escriure. Quin mal hi ha en dir les coses que realment pensem? Tenim por a donar una altra imatge?? Riu avall la imatge!! Volem viure tranquils no? Doncs parlem-ne i actuem, que les paraules per sí soles mai no fan res. Ah! i això sí, que es parli des del poble, que ja n’hi ha prou de polítics que no representen més que a ells mateixos i als interessos dels seus partits minats d’afany de poder i de res més....d'això em sembla que se'n diu corrupció i no em refereixo a la corrupció econòmica (d'aquest tema se'n podria fer un altre article).
Ahir en parlava amb un bon amic, crec que la cosa ja ha sortit de mare, però per burros.
No començaré a fer comparacions odioses de si allà tenen i aquí no (que realment és així) tenim el que ens mereixem perquè no hem fet res per aturar-ho. Catalunya fa molts dies que és una casa amb les portes obertes, obertes en extrem. Acollim i ens fiquem a dins tot el que ens ve, encara que no ens vingui de cara. Portem molt temps sent, segons el meu criteri, massa generosos i ara, tothom es lamenta, tothom es queixa, tots estem cremats fins a la medul•la i amb raó! Però nois, reflexionem-hi, és la paga que rebem per haver volgut ser diferents i creure que som millors....em sembla que d’això en diuen.... ingenuïtat.
Hem volgut ser més papistes que el Papa, hem volgut ser més europeus que tota la comunitat en plè...i?? quin és el resultat?, que ni uns ni els altres ens fan cas, és més, crec que se’n riuen i ens apreten més. És per culpa d’una mala gestió?...segurament. És per culpa d’una llarga lluita ja històrica?...també pot ser. És per culpa de cada un de nosaltres? ....sí totalment!. Sabeu aquella dita de “quién no llora no mama”? doncs aquí no en sabem, ho intentem però no en coneixem la fórmula correcta.
És una vergonya el que ens obliguen a viure. Aquelles portes tant obertes que hem tingut fins ara, resulta que no es poden tancar: les frontisses estan malmeses i són molt cares de substituir i au, com que estem ofegats fins dalt, encara ploriquegem més i en el mar de llàgrimes ens refugiem i ningú és capaç de posar-hi fre .És hora que potser individualment, amb el dia a dia, cada ú de nosaltres fem alguna cosa. Jo em lamento, sí, però lluito des de la meva posició i dic les coses amb la cara ben alta, m'és igual que em diguin que sóc racista (que no ho sóc), que sóc una inconformista (jo em conformo amb allò que ha o hauria de ser racional i sensat), que sempre m’he de queixar (no són queixes són evidències) i amb tot encara em sento a dir que si no m’agrada que marxi. Per què he de marxar? És la meva terra, hi tinc les meves arrels i la meva família...què passa, no tinc dret a lluitar per casa meva i pel que hauria de ser i no és? En tot cas, qui no vulgui que canviïn les coses, que marxi ell, que de ben segur que té un altre lloc on anar.
Aquí ens caracteritzem per no obrir boca amb les coses que no ens semblen correctes. Prou!, estem fent la pitjor comèdia que mai es pugui escriure. Quin mal hi ha en dir les coses que realment pensem? Tenim por a donar una altra imatge?? Riu avall la imatge!! Volem viure tranquils no? Doncs parlem-ne i actuem, que les paraules per sí soles mai no fan res. Ah! i això sí, que es parli des del poble, que ja n’hi ha prou de polítics que no representen més que a ells mateixos i als interessos dels seus partits minats d’afany de poder i de res més....d'això em sembla que se'n diu corrupció i no em refereixo a la corrupció econòmica (d'aquest tema se'n podria fer un altre article).
18/2/09
En resposta al comentari de l'Anna, mereix que sigui un article
Anna, en primer lloc estic contentísima que hagis deixat el teu comentari perquè ja és hora que d’una vegada aclamem amb veu ben alta tots els que estem afectats d’aquesta malaurada malaltia.
Jo també estic diagnosticada de SFC i Fibromialgia, ho pateixo des de fa 8 anys però en fa tres que finalment han posat nom als meus dolors. Vull que t’animis i que siguis forta perquè entre tots hem de dir a la societat que no tenim cap problema psicològic, que no tenim manies ni paranoies, que no som hipocondríacs, que no estem depressius tot i que quasi hi arribem quan ens giren l’esquena,quan no ens ajuden, quan no ens fan cas, quan no ens escolten, quan aguantem comentaris fins i tot dels més propers que encara t’enfonsen més perquè són paraules que es converteixen en ofensives i burlesques. Prou! hem d’aprendre a que no ens afectin. Hem de lluitar per tenir una vida digne!
Jo també estic a l’atur, la malaltia va agafar un punt álgid i vaig haver d’agafar la baixa, pel mig em vaig quedar embarassada una cosa totalment imprevista i a la vegada inoportuna. Seguia un tractament i evidentment el vaig haver de deixar de cop, vaig passar un dies dolents però de cop el cos va fer un canvi. Sí, vaig tenir una treva durant l’embaràs, però tot ha tornat al seu lloc i encara ha brotat una mica més un cop he deixat de criar el nen.
La malaltia i el fet de ser mare van ajudar a acabar de perdre la feina, ja de per sí no podia seguir el ritme d’una jornada laboral completa i ara sent mare encara menys, amb l’empresa no vam arribar a una entesa de reducció de jornada i l’opció més covarda va ser plegar i no haver de lluitar diàriament contra el teu lloc de treball, els teus companys i tu mateixa, era absurd. Una lluita totalment negativa per a la teva salut. Ja ho saps, no convenen ni disgustos ni males cares, tot plegat encara t’enfonsa més i repercuteix a la salut. I és aquella dita: “Val més sol que mal acompanyat”, doncs mira, he après que aquell que no entén o no em vol com sóc, no mereix que estigui al seu costat. No ens hem d’infravalorar, som persones igual que tothom, però ja no som com abans. No som aquells que sempre estàvem contents, que teníem forces per fer-ho tot i més, que ens tenien allà on fes falta. S’ha acabat, però volem respirar encara.
Hi ha molts pocs metges que et fan costat, però també he après a no escoltar aquells que no ens volen creure, més ben dit, que no hi volen creure. Canvio i punt. Amb un any, he tingut quatre metges de capçalera: la primera em va dir ja d’entrada, sense poder-li explicar que fa 3 anys que em porten a
Aquest és el problema! No tenim cap cartell que digui : “Atenció!! Estic malalta però tu no pots veure el meu mal!” això sí, aquest cartell hauria d’estar encara signat per algun estament oficial perquè amb tot encara no ens farien cas.
Anna, has de creure amb tu i amb aquells que realment t’escolten i et comprenen. Jo tinc dies molt dolents, dies que m’agradaria desaparèixer i poder estar en un lloc sola i tranquila , sense haver de donar explicacions a ningú, ni al marit, ni a la mare ni respondre pel meu fill, però malauradament no hi ha cap invent que ens ho pugui donar, com cap medicament que ens ho pugui solucionar. Però jo crec amb les investigacions i amb tots els treballs que s’estan fent. Hi ha qui ens creu! I el que més em consola és que el nostre sofriment i la nostra lluita haurà servit perquè els nostres fills, si malauradament en un futur estan afectats, puguin viure dignament i la societat els faci costat.
Molts anirem a la tomba amb els nostres dolors musculars, amb les migranyes, amb estranys bacteris, amb úlceres, amb pèrdues de memòria, tremolors, vertígens, intoleràncies, etc... però hem de trobar la manera d’arribar-hi de la manera més digne i demanar i rebre el màxim de respecte. Aquesta ha de ser la nostra lluita, que ens tinguin respecte.
Anna, no estas sola, no et desanimis i sigues forta, entre tots ens en sortirem.
Una abraçada ben forta i compta amb mi pel que et faci falta!
19/1/09
Descifrando la FIBROMIALGIA
Dedicat a tots aquells que no coneixen encara la realitat i magnitud d'aquesta malaltia i sobre tot, a aquells que no hi creuen ja que amb la seva negativa acostumen a fer tan o més mal que la pròpia malaltia.
*
LA VANGUARDIA, 17 diciembre 2008
Nuevas investigaciones abren una vía para mejorar la calidad de vida de estos enfermos y de los del síndrome de fatiga crónica
MAITE GUTIÉRREZ
Barcelona
Enfermedades fantasma, inexistentes, psíquicas..., se decía hasta hace no mucho de la fibromialgia y el síndrome de fatiga crónica (SFC).
La Organización Mundial de la Salud no las reconoció hasta 1989 y su tratamiento e investigación empezó tarde. Sin embargo, en los últimos cinco años se ha avanzado a paso acelerado en el conocimiento de estas dos enfermedades. Este año han sido aprobados dos fármacos en Estados Unidos indicados específicamente para tratar la fibromialgia –la Duloxetina y la Prebagalina– y otro medicamento está pendiente de recibir la autorización para
tratar el SFC –el Ampligen–. El impacto humano, social y económico de la fibromialgia y el SFC es tal que las investigaciones en torno a ellas se han multiplicado de forma exponencial en poco tiempo. Ahora empieza a conocerse el fondo de estas dolencias invisibles durante años. Sin llegar al triunfalismo, los médicos son optimistas respecto al futuro de los enfermos. “No tardaremos en ver pacientes que entran en remisión”, dice José Alegre, jefe de la unidad de SFC del hospital Vall d'Hebron. De seguir con el ritmo actual, Alegre cree que en unos cuatro años se obtendrá el perfil genético de estas enfermedades.
La Fundación de Afectados y Afectadas de Fibromialgia y Síndrome de la Fatiga Crónica impulsó la creación de un banco de ADN para recoger muestras de enfermos, familiares y personas sanas con el objetivo de conocer los genes implicados en estas enfermedades. Así se podrían identificar dianas terapéuticas y crear fármacos útiles para luchar contra ellas, detectar factores de riesgo genéticos o crear biochips diagnósticos.
Aparte de la investigación genética, cada enfermedad lleva un ritmo distinto. Aunque relacionadas entre sí –hay pacientes que sufren ambas enfermedades–, son dolencias diferentes. La fibromialgia es una enfermedad que se clasifica dentro de lo que se conoce como síndromes de sensibilidad central al dolor. Se caracteriza por dolor generalizado y la existencia de hipersensibilidad a este; es decir, que el sistema que regula la sensación de dolor –el sistema nociceptivo– está alterado y reconoce como doloroso cualquier pequeño golpe o rozadura que en una persona sana no causaría ningún daño. Por eso buena parte de los esfuerzos se centran en conocer la alteración que sufre el sistema nociceptivo y cómo afecta al paciente. “En las personas con fibromialgia este sistema siempre está encendido,es como tener una herida abierta en todo el cuerpo, y eso explica muchos de los síntomas de la enfermedad, como cuadros drepresivos, problemas de insomnio ocansancio”, afirma Antonio Collado,coordinador de la unidad de fibromialgia del Clínic. En una persona con predisposición genética, una situación de estrés continuado,un trauma o un accidente puede desencadenar fibromialgia.
No existe cura para ella y sus síntomas se tratan con ejercicio físico, terapia psicológica para que el paciente entienda la enfermedad y reconozca sus límites, y fármacos contra el dolor. En el 60%-70% de los casos la calidad de vida mejora, pero en el resto no se obtienen resultados.
Los fármacos DuloxetinayPrebagalina –esta última es muy probable que se apruebe en Europa para tratar la fibromialgia en el 2009– podrían cambiar la situación.
Actúan sobre la enfermedad, no para mitigar los síntomas de esta. La Pregabalina modera las señales del doloranivel medular y cerebral y la Duloxetina es un inhibidor de la recaudación de la serotonina y la adrenalina que mejora diversos parámetros de la enfermedad. Otros fármacos contra la fibromialgia, como el Minalciprán o el Oxibatosódido, están en estudio. Además de la búsqueda de fármacos, se siguen otras estrategias para hacer frente a la dolencia. Jordi Carbonell, jefe de la unidad de fibromialgia del hospital del Mar, explica que algunos ensayos trabajan con la estimulación magnética y eléctrica transcraneal. Consiste en estimular el córtex cerebral a través de ondas magnéticaso corriente eléctrica. “Esta estimulación envía órdenes a los centros cerebrales más profundos disminuyendo la intensidad de las sensaciones dolorosas”, dice. Aun así, Carbonell advierte que el paciente no puede esperar un fármaco que vaya a curarlo. “La terapia cognitiva y el ejercicio seguirán siendo necesarios”, avisa.
El SFC, en cambio, está dentro de las enfermedades inmunológicas. También parte de la predisposición genética de la persona a padecerla y de un factor desencadenante que la hace “estallar”. Un virus –como el de la enfermedad del beso–, una vacuna, un latigazo cervical o un parto –debido a las alteraciones hormonales– pueden disparar esta enfermedad en las personas predispuestas. Tampoco existe cura. José Alegre explica que la investigación en el SFC se centra, además de en la genética, en cómo medir la gravedad del paciente y en fármacos que modulen el sistema inmune.
MAITE GUTIÉRREZ
Barcelona
Enfermedades fantasma, inexistentes, psíquicas..., se decía hasta hace no mucho de la fibromialgia y el síndrome de fatiga crónica (SFC).
La Organización Mundial de la Salud no las reconoció hasta 1989 y su tratamiento e investigación empezó tarde. Sin embargo, en los últimos cinco años se ha avanzado a paso acelerado en el conocimiento de estas dos enfermedades. Este año han sido aprobados dos fármacos en Estados Unidos indicados específicamente para tratar la fibromialgia –la Duloxetina y la Prebagalina– y otro medicamento está pendiente de recibir la autorización para
tratar el SFC –el Ampligen–. El impacto humano, social y económico de la fibromialgia y el SFC es tal que las investigaciones en torno a ellas se han multiplicado de forma exponencial en poco tiempo. Ahora empieza a conocerse el fondo de estas dolencias invisibles durante años. Sin llegar al triunfalismo, los médicos son optimistas respecto al futuro de los enfermos. “No tardaremos en ver pacientes que entran en remisión”, dice José Alegre, jefe de la unidad de SFC del hospital Vall d'Hebron. De seguir con el ritmo actual, Alegre cree que en unos cuatro años se obtendrá el perfil genético de estas enfermedades.
La Fundación de Afectados y Afectadas de Fibromialgia y Síndrome de la Fatiga Crónica impulsó la creación de un banco de ADN para recoger muestras de enfermos, familiares y personas sanas con el objetivo de conocer los genes implicados en estas enfermedades. Así se podrían identificar dianas terapéuticas y crear fármacos útiles para luchar contra ellas, detectar factores de riesgo genéticos o crear biochips diagnósticos.
Aparte de la investigación genética, cada enfermedad lleva un ritmo distinto. Aunque relacionadas entre sí –hay pacientes que sufren ambas enfermedades–, son dolencias diferentes. La fibromialgia es una enfermedad que se clasifica dentro de lo que se conoce como síndromes de sensibilidad central al dolor. Se caracteriza por dolor generalizado y la existencia de hipersensibilidad a este; es decir, que el sistema que regula la sensación de dolor –el sistema nociceptivo– está alterado y reconoce como doloroso cualquier pequeño golpe o rozadura que en una persona sana no causaría ningún daño. Por eso buena parte de los esfuerzos se centran en conocer la alteración que sufre el sistema nociceptivo y cómo afecta al paciente. “En las personas con fibromialgia este sistema siempre está encendido,es como tener una herida abierta en todo el cuerpo, y eso explica muchos de los síntomas de la enfermedad, como cuadros drepresivos, problemas de insomnio ocansancio”, afirma Antonio Collado,coordinador de la unidad de fibromialgia del Clínic. En una persona con predisposición genética, una situación de estrés continuado,un trauma o un accidente puede desencadenar fibromialgia.
No existe cura para ella y sus síntomas se tratan con ejercicio físico, terapia psicológica para que el paciente entienda la enfermedad y reconozca sus límites, y fármacos contra el dolor. En el 60%-70% de los casos la calidad de vida mejora, pero en el resto no se obtienen resultados.
Los fármacos DuloxetinayPrebagalina –esta última es muy probable que se apruebe en Europa para tratar la fibromialgia en el 2009– podrían cambiar la situación.
Actúan sobre la enfermedad, no para mitigar los síntomas de esta. La Pregabalina modera las señales del doloranivel medular y cerebral y la Duloxetina es un inhibidor de la recaudación de la serotonina y la adrenalina que mejora diversos parámetros de la enfermedad. Otros fármacos contra la fibromialgia, como el Minalciprán o el Oxibatosódido, están en estudio. Además de la búsqueda de fármacos, se siguen otras estrategias para hacer frente a la dolencia. Jordi Carbonell, jefe de la unidad de fibromialgia del hospital del Mar, explica que algunos ensayos trabajan con la estimulación magnética y eléctrica transcraneal. Consiste en estimular el córtex cerebral a través de ondas magnéticaso corriente eléctrica. “Esta estimulación envía órdenes a los centros cerebrales más profundos disminuyendo la intensidad de las sensaciones dolorosas”, dice. Aun así, Carbonell advierte que el paciente no puede esperar un fármaco que vaya a curarlo. “La terapia cognitiva y el ejercicio seguirán siendo necesarios”, avisa.
El SFC, en cambio, está dentro de las enfermedades inmunológicas. También parte de la predisposición genética de la persona a padecerla y de un factor desencadenante que la hace “estallar”. Un virus –como el de la enfermedad del beso–, una vacuna, un latigazo cervical o un parto –debido a las alteraciones hormonales– pueden disparar esta enfermedad en las personas predispuestas. Tampoco existe cura. José Alegre explica que la investigación en el SFC se centra, además de en la genética, en cómo medir la gravedad del paciente y en fármacos que modulen el sistema inmune.
Médicos y pacientes denuncian la dificultad para lograr la incapacidad
M. GUTIÉRREZ Barcelona
El gran avance en la investigación médica de la fibromialgia y el síndrome de fatiga crónica ha pasado por encima del reconocimiento social de las dos enfermedades, que aunque ha mejorado, no lo ha hecho al mismo ritmo que los ensayos clínicos. Aun hoy hay quien las desconoce, e incluso colectivos de médicos –eso sí,
cada vez más pequeños– continúan poniendo en duda la existencia de ambas dolencias. Este desconocimiento social llega a todos los ámbitos, se lamentan las asociaciones de pacientes. Uno de los más importantes: la propia familia, que, sobre todo al inicio de la enfermedad, no entiende lo que le sucede al enfermo. Por eso
los especialistas ponen énfasis en la necesidad de “educar tanto al paciente como a su entorno”, explica
Jordi Carbonell, coordinador de la unidad de fibromialgia del hospital del Mar. El otro caballo de batalla es el de los tribunales médicos. Clara Valverde, una de las impulsoras de la Iniciativa Legislativa Popular –que recogió firmas este año para lograr que el Parlament se comprometiese a impulsar un plan de atención integral a la fibromialgia y el síndrome de fatiga crónica– escucha a menudo casos de personas enfermas que han pasado un auténtico vía crucis para que la Administración reconociera una enfermedad que los médicos habían diagnosticado. “En ocasiones, el médico del tribunal que hace la inspección niega la enfermedad, dice a
los pacientes que se lo están imaginando, que no están enfermos”, cuenta Valverde. El impacto de un trato así para una persona enferma “es terrible”. Casi siempre suelen ser mujeres–se trata de enfermedades mayoritariamente femeninas– de en torno a los 40 años, en lo más alto de su carrera profesional que de repente pierden facultades. Si por un lado les dicen que están enfermas y por otro que “espabilen”, se encuentran perdidas y desatendidas, explican los pacientes. Precisamente el hospital Vall d'Hebron está colaborando con los tribunales médicos para formar a sus profesionales y darles pautas de reconocimiento
y exploración de estas enfermedades, lo mismo que se está haciendo con los médicos de atención primaria para mejorar la detección precoz de la enfermedad –otro de los muchos temas pendientes–. La Fundación de Afectados y Afectadas de Fibromialgia y Síndrome de Fatiga Crónica fomenta también la formación de médicos y personal administrativo, para que dejen de ser, de una vez, enfermedades invisibles.
Si voleu tenir més detall, hi ha un magnífic esquema a la versió digital d'aquest article (pag 22 i 23)
http://hemeroteca.lavanguardia.es/edition.html?bd=17&bm=12&by=2008&x=56&y=10&page=3
19/12/08
Més clar impossible
Us recomano el post del l'article d'Arturo Pérez-Reverte penjat en aquest blog: http://nsksworld.blogspot.com/2008/12/los-amos-del-mundo-arturo-prez-reverte.html
17/12/08
Què va ser abans: l'ou o la gallina?
Sabeu aquella cançó que diu: "La vida te da sorpresas!, sorpresas te la vida, ay Dios!", doncs sopresa o massa casualitat, allò que molts van tirar per terra en el seu moment, ara funciona a lo grande! No tinc ni idea perquè tenen tanta similitud, però la idea és la mateixa i qui digui el contrari que s'ho faci mirar!..... (la foto de l'esquerra és un programa de mà de Els Pastorets del Casal de St Pere de l'any 2004 i la de la dreta és el logotip del programa de TV3 "Objectiu Pastorets")
.JPG)
.JPG)
15/12/08
La solidaritat ja no es predica amb l'exemple. Paga i calla!
Ara són dies de solidaritat, solidaritat que t’arriba a sortir per les orelles. Si no ets solidari, no estas al dia. Sembla que amb tot l’any no cal que siguis solidari, potser és que no hi ha necessitat, en canvi per Nadal tots els mals afloren i tot torna, com el turró. Això és una mostra que tot sempre gira en uns interessos creats. Fa dos dies sortien ONGs com bolets i últimament ja s’ha vist com han acabat moltes d’elles, alguns encara diran que és culpa de la crisi…pobrets….., pobrets els que no han rebut res!!!!
A mi em van ensenyar que sempre que es pugui, s’ha d’ajudar al més necessitat encara que no sigui d’una manera remunerada. Fins a dia d’avui he seguit amb aquest propòsit, però l’abús arriba a destruïr qualsevol valor.
Conec més d’un personatge que està ficat en ONG, més d’un que t’abordava si et veia prenent un cafè i et deia que pel preu d’un altre faries feliç algú que no té ni aigua per beure…caram! Et toca la fibra!...té, una aportació i una mica més pel del costat….I així un cop i un altre, d’un lloc, d’un altre….he arribat a conèixer més països a través de donacions que no pas estudiant geografia a l’escola!
Amb el temps, continues veient als personatges esmentats i observes que aquella actitud bondadosa i deferent és la millor actuació que han fet en la seva vida. Malauradament veus que són gent amb pocs escrúpols, amb poca ètica i un respecte nul, no n'hi ha ni pels seus pròxims…. I doncs? Encara em vols demanar un altre cafè?? Doncs ironies de la vida que la gosadia no l’han perdut i tornen altre cop amb el mateix rotllo. Serà possible???
Una negativa per part teva suposa un broll de paraules desagradables que et titllen d’egoista en endavant. Algú ha pensat que un dóna quan vol o quan pot o quan ho creu convenient??? O és que haig de ser solidari per nassos perquè sinó et fan travessar el cafè? Parlem, és solidaritat o extorsió? Potser no ho he entès prou bé, m’ho hauran d’explicar detingudament tot prenent un cafè, i aquest cop demano que me’l paguin.
A mi em van ensenyar que sempre que es pugui, s’ha d’ajudar al més necessitat encara que no sigui d’una manera remunerada. Fins a dia d’avui he seguit amb aquest propòsit, però l’abús arriba a destruïr qualsevol valor.
Conec més d’un personatge que està ficat en ONG, més d’un que t’abordava si et veia prenent un cafè i et deia que pel preu d’un altre faries feliç algú que no té ni aigua per beure…caram! Et toca la fibra!...té, una aportació i una mica més pel del costat….I així un cop i un altre, d’un lloc, d’un altre….he arribat a conèixer més països a través de donacions que no pas estudiant geografia a l’escola!
Amb el temps, continues veient als personatges esmentats i observes que aquella actitud bondadosa i deferent és la millor actuació que han fet en la seva vida. Malauradament veus que són gent amb pocs escrúpols, amb poca ètica i un respecte nul, no n'hi ha ni pels seus pròxims…. I doncs? Encara em vols demanar un altre cafè?? Doncs ironies de la vida que la gosadia no l’han perdut i tornen altre cop amb el mateix rotllo. Serà possible???
Una negativa per part teva suposa un broll de paraules desagradables que et titllen d’egoista en endavant. Algú ha pensat que un dóna quan vol o quan pot o quan ho creu convenient??? O és que haig de ser solidari per nassos perquè sinó et fan travessar el cafè? Parlem, és solidaritat o extorsió? Potser no ho he entès prou bé, m’ho hauran d’explicar detingudament tot prenent un cafè, i aquest cop demano que me’l paguin.
25/11/08
Un altre encontre amb l'ajuntament....m'encanta!
Aquest és un dels molts exemples que es podrien posar per reflexionar sobre el funcionament dels nostres meravellosos ajuntaments.
Si jo, com molts dels ciutadans que contribuim en el sou dels apreciats funcionaris, he de solucionar la seva papereta, per què carai els hi hem de pagar???
Tinc un problema, reiterat i a la vista de qualsevol, un problema de vía pública, és a dir, que qualsevol que hi passi, si té dos dits de seny i no els ha perdut fotent-se de morros, el sap veure! Un problema agreujat per unes obres PÚBLIQUES interminables (ara començarem el quart any), on només fan que passejar-hi tècnics, responsables (només com a ocupació no com a eficàcia), i un futimer de títols de paper mullat… i amb tot aquest personal arrossegant els peus a ningú se li ha activat aquella neurona oblidada del sentit comú???
He trucat diverses vegades al departament responsable, resposta definitiva:
-Sí, tens raó, últimament hem observat que hi ha diversos conflictes
(Bé!! Anem bé!! Tot i que si entenem que últimament són quatre anys anem una mica lents eh???)
-Val, d’acord, arreglareu el problema??
-Ara s’engega un projecte que bla, bla, bla….
-Molt bé, se me’n fum el projecte i les seves revisions i la seva aprovació, bla,bla,bla… el problema el tinc ARA i ARA vull la solució… sino d’aquí dos dies em vindreu que hi ha crisi i que el projecte ambicios no es realitzarà, i la solució és molt fàcil i no li cal honoraris de cap arquitecte ni personatge semblant que vulgui (amb raó o no!) posar la mà al pot.
-Tens una solució? Digues…
- “Tal” així de curt i senzill
-Doncs tens raó, és la millor solució!
-Doncs ja està solucionat!! (cordons! Ningú ho ha pensat abans??) Quan ho fareu?
-Bé, és clar, és que sí, però és que….(bla,bla,bla) això s’hauria de fer per escrit
-Molt bé, ara mateix t’ho passo si vols
-Sí, però és que hauria de passar per l’associació de veïns com a representant del barri, bla,bla,bla….
-És l’excusa per anar més lents oi? Perquè no sé què passa que tot allò que va via associació sempre es demora, deu anar en una altra pila, no? Sembla que faci mandra…
-Bé, és que les coses han de seguir el seu curs i ja se sap que…blablabla
-Doncs noi, quan us he posat les coses clares personalment us ha faltat temps per arreglar-ho
-És que has d’entrendre que les associacions estan formades per voluntaris, gent que presta el seu temps gratuitament i potser no fan el seguiment i no dónen prou insistència per nosaltres espavilar-nos (resum de la lliçó, capítol: “Què és una associació de veïns”)
- Bé, i?? jo també estic perdent el temps amb vosaltres voluntaria i gratuitament (bé tan com gratuit, no oblidem que les trucades les pago jo)…
-Sí, sí i s’agraeix, és que potser falten persones com tu en aquests llocs, gent amb les coses clares i contundents….
Si jo, com molts dels ciutadans que contribuim en el sou dels apreciats funcionaris, he de solucionar la seva papereta, per què carai els hi hem de pagar???
Tinc un problema, reiterat i a la vista de qualsevol, un problema de vía pública, és a dir, que qualsevol que hi passi, si té dos dits de seny i no els ha perdut fotent-se de morros, el sap veure! Un problema agreujat per unes obres PÚBLIQUES interminables (ara començarem el quart any), on només fan que passejar-hi tècnics, responsables (només com a ocupació no com a eficàcia), i un futimer de títols de paper mullat… i amb tot aquest personal arrossegant els peus a ningú se li ha activat aquella neurona oblidada del sentit comú???
He trucat diverses vegades al departament responsable, resposta definitiva:
-Sí, tens raó, últimament hem observat que hi ha diversos conflictes
(Bé!! Anem bé!! Tot i que si entenem que últimament són quatre anys anem una mica lents eh???)
-Val, d’acord, arreglareu el problema??
-Ara s’engega un projecte que bla, bla, bla….
-Molt bé, se me’n fum el projecte i les seves revisions i la seva aprovació, bla,bla,bla… el problema el tinc ARA i ARA vull la solució… sino d’aquí dos dies em vindreu que hi ha crisi i que el projecte ambicios no es realitzarà, i la solució és molt fàcil i no li cal honoraris de cap arquitecte ni personatge semblant que vulgui (amb raó o no!) posar la mà al pot.
-Tens una solució? Digues…
- “Tal” així de curt i senzill
-Doncs tens raó, és la millor solució!
-Doncs ja està solucionat!! (cordons! Ningú ho ha pensat abans??) Quan ho fareu?
-Bé, és clar, és que sí, però és que….(bla,bla,bla) això s’hauria de fer per escrit
-Molt bé, ara mateix t’ho passo si vols
-Sí, però és que hauria de passar per l’associació de veïns com a representant del barri, bla,bla,bla….
-És l’excusa per anar més lents oi? Perquè no sé què passa que tot allò que va via associació sempre es demora, deu anar en una altra pila, no? Sembla que faci mandra…
-Bé, és que les coses han de seguir el seu curs i ja se sap que…blablabla
-Doncs noi, quan us he posat les coses clares personalment us ha faltat temps per arreglar-ho
-És que has d’entrendre que les associacions estan formades per voluntaris, gent que presta el seu temps gratuitament i potser no fan el seguiment i no dónen prou insistència per nosaltres espavilar-nos (resum de la lliçó, capítol: “Què és una associació de veïns”)
- Bé, i?? jo també estic perdent el temps amb vosaltres voluntaria i gratuitament (bé tan com gratuit, no oblidem que les trucades les pago jo)…
-Sí, sí i s’agraeix, és que potser falten persones com tu en aquests llocs, gent amb les coses clares i contundents….
No m’estenc més amb la conversa perquè avorreix. El cas és que, arribo a la conclusió, que l’ajuntament necessita gent, voluntaris, amb el circuit del cap funcionant al 100%, eficients, amb caràcter, etc…. Per solucionar el que ells no saben fer??? I què carai fan durant la jornada laboral? Només estudien la manera d'apujar-nos els impostos??
4/11/08
L'altra cara d'en Hugh Jackman
Un actor polifacètic com pocs en queden: és genial!
Per conèixer la seva filmografia ...
http://www.imdb.com/name/nm0413168/
3/11/08
Et trobo a faltar...
…enyoro aquelles estones que compartiem parlant la mateixa llengua.
Aquella comprensió recíproca i encoratjadora.
Aquell escoltar i respondre amb encert.
El teu saber estar i la teva guarda.
Potser no ho saps, però et trobo a faltar.
30/10/08
29/10/08
Un full en blanc
Un full en blanc, l’agafes, el toques, el gires, te’l mires….
El pots vestir amb paraules, amb colors, amb desitjos, amb amor, amb odis…..
Si t’agrada te’l guardes, el deses, l’entregues, el regales…Quan no el vols l’abandones, el llences, l’estripes , l’arrugues….
Un full en blanc, l’inici però també la fi. La indiferència o la deferència. El respecte o el menyspreu…
Un full en blanc té importància quan és necessari, apatia quan és inútil.
Un full en blanc viu quan tu li dónes vida i mort quan l’aborreixes.
Un full en blanc…has pensat que també ho pots ser tu?
El pots vestir amb paraules, amb colors, amb desitjos, amb amor, amb odis…..
Si t’agrada te’l guardes, el deses, l’entregues, el regales…Quan no el vols l’abandones, el llences, l’estripes , l’arrugues….
Un full en blanc, l’inici però també la fi. La indiferència o la deferència. El respecte o el menyspreu…
Un full en blanc té importància quan és necessari, apatia quan és inútil.
Un full en blanc viu quan tu li dónes vida i mort quan l’aborreixes.
Un full en blanc…has pensat que també ho pots ser tu?
28/10/08
Desig
Quantes vegades ella havia pensat que no hi arribaria mai. Quantes vegades els seus ulls es trobaven amb els d’ells sense cap resposta….L’anonimat la distanciava, com es podria fixar ell si no la conexia de res?… Però sempre hi havia aquella ocasió en que es trobaven: al carrer, en algun comerç…sempre espontàniament. No era dèria, però ella, ho recordava i anhelava que tornés a passar... quantes vegades es veien: dues , tres a l’any? Per ella ja no era suficient….
Quan menys hi pensava, sorprenentment rebia alguna noticia d’ell, quan menys imaginava tornar-lo a veure seguidament se’l trobava. Per què? Era l’objectiu del destí? Per què sino? Les dues últimes vegades un desig incontrolable la temptava d’acostar-s’hi…per què no ho va fer? Seria una manera d’acabar amb el deliri? De totes formes, què hi guanyaria: un desengany…una anòmima interferint en la vida d’un altre?. No. No podia ser….
Un dia, després de tantes ocasions, de tantes reprimendes, es van trobar. Ella no en va ser conscient fins que ell la va abordar. La va reconeixer? A una anònima com tantes que n’hi ha?. La va assaltar pel darrerra,el seu cos l’oprimia per l’esquena , amb els braços estrenyia amb força el seu ventre i amb la boca a cau d’orella enfurismat li preguntava perquè sempre l’observava quan el veia…què volia? Quins propòsits tenia? Qui era ella per mirar-lo d’aquella manera? Què volia???
Un atac de pànic es va apoderar d’ella…en aquell moment tenia por, vergonya, fracàs absolut…l’havia descobert. Entre plors li va dir que tan sols el desitjava, no sabia perquè!! Però no podia evitar desitjar-lo d’una manera obsessiva!... Li demanava perdó una i altra vegada, li suplicava que la deixés i que l’oblides, li prometia reiteradament que no la tornaria a veure….Per què no t’he de tornar veure? -li preguntava ell oprimint-la més-….Per què t’has d’escapar si estic boig per a tu!-li deia mentre començava d’una manera desenfrenada i animal a besar-la pel coll.
Un sospir va obrir aquella rigidesa, el seu cos es va entregar al d’ell per fondre's amb una mescla de sensacions…. Per què? -es van dir mentre es miraven profundament- Per què hem tardat i sofert tant quan el desenllaç estava en la paraula….?
Quan menys hi pensava, sorprenentment rebia alguna noticia d’ell, quan menys imaginava tornar-lo a veure seguidament se’l trobava. Per què? Era l’objectiu del destí? Per què sino? Les dues últimes vegades un desig incontrolable la temptava d’acostar-s’hi…per què no ho va fer? Seria una manera d’acabar amb el deliri? De totes formes, què hi guanyaria: un desengany…una anòmima interferint en la vida d’un altre?. No. No podia ser….
Un dia, després de tantes ocasions, de tantes reprimendes, es van trobar. Ella no en va ser conscient fins que ell la va abordar. La va reconeixer? A una anònima com tantes que n’hi ha?. La va assaltar pel darrerra,el seu cos l’oprimia per l’esquena , amb els braços estrenyia amb força el seu ventre i amb la boca a cau d’orella enfurismat li preguntava perquè sempre l’observava quan el veia…què volia? Quins propòsits tenia? Qui era ella per mirar-lo d’aquella manera? Què volia???
Un atac de pànic es va apoderar d’ella…en aquell moment tenia por, vergonya, fracàs absolut…l’havia descobert. Entre plors li va dir que tan sols el desitjava, no sabia perquè!! Però no podia evitar desitjar-lo d’una manera obsessiva!... Li demanava perdó una i altra vegada, li suplicava que la deixés i que l’oblides, li prometia reiteradament que no la tornaria a veure….Per què no t’he de tornar veure? -li preguntava ell oprimint-la més-….Per què t’has d’escapar si estic boig per a tu!-li deia mentre començava d’una manera desenfrenada i animal a besar-la pel coll.
Un sospir va obrir aquella rigidesa, el seu cos es va entregar al d’ell per fondre's amb una mescla de sensacions…. Per què? -es van dir mentre es miraven profundament- Per què hem tardat i sofert tant quan el desenllaç estava en la paraula….?
21/4/07
Per tancar i marxar pitant!!!.........
Fa dies vaig anotar, al.lucinada pel moment, els titulars d’un encadenat de noticies que va emetre un telenoticies nit d’una cadena que no cal publicitar. Eren els següents, un darrere l’altre:
22/02/07
-MARE ALS 67. La mare més vella del món. Va falsificar l’edat per poder ser mare
-UNA PARELLA DE JOVES LLIGUEN I EMMORDASSEN AL SEU FILL DE 3 ANYS AL LLIT. No l’aguantaven. Ho denuncia el veí, després de sentir-lo durant uns quants dies
-CAU UN HABITATGE PER CULPA DE LES OBRES QUE ES REALITZEN AL COSTAT, MOR EL MATRIMONI I FEREIX DE GRAVETAT AL SEU FILL DE 13 ANYS. La filla surt fent declaracions desesperada pel que ja es veia a venir feia temps.
-L’HOME QUE ATROPELLA I MATA A UNA DONA, CONFESSA NO SABER QUE PASSANT DUES VEGADES PER SOBRE DEL COS LA PODIA ARRIBAR A MATAR.
-GITANS ITALIANS S’INSTAL.LEN A GIRONA. Adquireixen finques de luxe però viuen a les caravanes que han instal.lat als seus preciosos jardins.
-CAU UN ALTRE HABITATGE MENTRE LA MESTRESSA CORRE ESCALES AVALL. També hi estan fent obres al costat.
I el toc d’ironia després de tantes desgràcies:
-ELS JOIERS DE HOLLYWOOD FAN UNA CAMPANYA PERQUÈ LES ACTRIUS ESCULLIN LES SEVES JOIES PER LLUIR-LES A LA CERIMONIA DELS OSCARS.
22/02/07
-MARE ALS 67. La mare més vella del món. Va falsificar l’edat per poder ser mare
-UNA PARELLA DE JOVES LLIGUEN I EMMORDASSEN AL SEU FILL DE 3 ANYS AL LLIT. No l’aguantaven. Ho denuncia el veí, després de sentir-lo durant uns quants dies
-CAU UN HABITATGE PER CULPA DE LES OBRES QUE ES REALITZEN AL COSTAT, MOR EL MATRIMONI I FEREIX DE GRAVETAT AL SEU FILL DE 13 ANYS. La filla surt fent declaracions desesperada pel que ja es veia a venir feia temps.
-L’HOME QUE ATROPELLA I MATA A UNA DONA, CONFESSA NO SABER QUE PASSANT DUES VEGADES PER SOBRE DEL COS LA PODIA ARRIBAR A MATAR.
-GITANS ITALIANS S’INSTAL.LEN A GIRONA. Adquireixen finques de luxe però viuen a les caravanes que han instal.lat als seus preciosos jardins.
-CAU UN ALTRE HABITATGE MENTRE LA MESTRESSA CORRE ESCALES AVALL. També hi estan fent obres al costat.
I el toc d’ironia després de tantes desgràcies:
-ELS JOIERS DE HOLLYWOOD FAN UNA CAMPANYA PERQUÈ LES ACTRIUS ESCULLIN LES SEVES JOIES PER LLUIR-LES A LA CERIMONIA DELS OSCARS.
¿%·!·%"!¿? A on carai s’ha arribat ?????!!!!!!!!!!!!
14/4/07
Opinar per opinar davant la ignorància...
Temps enrere em va cridar l’atenció un article de “El Magazine” que surt els diumenges al diari “La Vanguardia”. Aquell article em va interessar perquè tractava la migranya, però la sopresa la vaig trobar enmig d’aquelles linies.
Sóc una reincident en la migranya, per desgràcia meva convisc amb aquesta malaltia (dic malaltia perquè fa qüestió d’un any s’ha “catalogat” com a tal) des de fa anys i els que em queden ja que se m’ha convertit en crònica.
Sobre la migranya i les seves crisis molestes i fins i tot discapacitants, es diuen moltes coses. Les divideixen en tipus, formes, simptomes, etc… i fins i tot se’n creen de noves. Quan llegeixo que apareix una “nova migranya” cosina-germana de la primera, no em sorpren, no ho sé, les dec tenir totes perquè no em diuen res de nou. Me’n ric quan algú diu que té migranya, és pren una aspirina i li passa. Me’n ric quan es diu que vomitant minva el dolor. Me’n ric quan t’aconsellen que et tanquis en una habitació a les fosques, t’estiris al llit i acluquis els ulls unes hores. Ho sento però crec que no parlem de les mateixes migranyes.
Els que les patim, no les tenim ni un cop, ni dos l’any, ni mensualment. Arribem o n’arribo a patir 5 dels 7 dies que té la setmana. Te’n vas a dormir amb aquell dolor pensant que l’endemà serà un altre dia, i ho és!!, però ho és amb el dolor enganxat a tu. Ni aspirines, ni paracetamol, ni ibuprofenos, ni cap familia dels antiflamatoris, ni medicaments específics per cefaleas entre d’altres (ull!! que l’abús provoca l’efecte contrari i cronifica el dolor). Res de tot això, i ni molts menys vomitant, és clar!. Som cunillets d’índies en el món de la medicació que tastem totes les novetats confiant en que aquest cop haurà sortit alguna cosa millor que l’última vegada.
Crec que és molt díficil explicar com són i quines varietats tenen les crisis de migranya, en podria fer un llibre. Però fent-vos un petit resum, la meva vivència davant una crisi de migranya és la següent:
Comença amb els següents simptomes: vertigen i/o pressió al cap o al/s ull/s i/o dolor localitzat (a la zona del cap és clar!) i/o tremolors i/o febre a la cara i/o etc ….
Seguidament: Els simptomes junts o separats s’intensifiquen donant-te evidentment, una gran molèstia, dolor, mal estar, etc…
Com que una crisi et ve sense avís (bé els anys curteixen i moltes vegades ja predic quan en tindré) t’enganxa en infititat de llocs i situacions, no pots correr a tancar-te al lavabo ni molt menys en una habitació a les fosques (que a mi ja no em serveix per res). Així doncs, recorres a “la bomba” com carinyosament anomeno a la pastilla miraculosa i la vegada caríssima que em prenc. Aquí comença la segona fase de les meves migranyes.
Comença: Durant la primera mitja hora- un hora, malaeixes haver-te empassat aquell dineral perquè no observes cap efecte.
Seguidament: De cop, aquells símptomes i dolors es multipliquen per mil i es reperteixen per tot el cap. En aquell moment vols desapareixer de la terra, tapar-te, amagar-te, fugir d’aquell dolor, però vagis on vagis ell està amb tu. Se’t contrau el cos, la parla i els sentits. És un veure el món a camara lenta mentre desitges per tot l’or de l’univers que s’acabi aquell estat. I s’acaba ( o no!!) al cap d’una hora o dues.
Finalitza: automàticament el cos es relaxa, desapareixen el/s dolor/s i ets l’ésser més feliç del món. I realment ho ets!!! Barboteges, s’asseca la boca com si t’hagués llepat un camell, flotes, et deshidrates, no tens força…amb altres paraules: flipes.
Com podeu comprovar no em prenc una simple aspirina. I ara és quan faig referència a aquella sopresa que vaig trobar a l’article perquè és la millor expressió que he trobat mai per definir realment una crisi de migranya.
Deixant de banda les tipificacions que senyalaven, van anomenar a un tal Lewis Carroll (nom original: Charles Lutwidge Dodgson 1832-1898) escriptor, matemàtic i fotògraf britànic. Doncs bé, sempre s’havia especulat, que en Lewis patia epilèpsia, fins i tot s’ha dit que jugava amb la droga veient el
comportament estrany que a vegades mostrava. Doncs bé, com sempre s’opina per opinar davant la ignorància i el temps ho posa tot al seu lloc, s’ha comprovat científicament i mèdicament, que aquell pobre home no tenia altra cosa que migranya, i la seva gran obra mestra universalment coneguda, no és més que el reflexe de les seves vivencies durant les crisis vestides de faula. Estic parlant d’”Alícia al país de les meravelles” I en dóno fe, que les rareses que es viuen en aquella història (com tenir el cap uns metres per sobre del cos, llampecs de llum, retall del camp de visió, distorsió de les coses, etc…) les visc en primera persona cada vegada que tinc migranya.
Així doncs, si voleu experimentar aquestes sensacions, només cal que us llegiu el llibre, reflexioneu, i després traspasseu-ho a la crua realitat.
Sóc una reincident en la migranya, per desgràcia meva convisc amb aquesta malaltia (dic malaltia perquè fa qüestió d’un any s’ha “catalogat” com a tal) des de fa anys i els que em queden ja que se m’ha convertit en crònica.
Sobre la migranya i les seves crisis molestes i fins i tot discapacitants, es diuen moltes coses. Les divideixen en tipus, formes, simptomes, etc… i fins i tot se’n creen de noves. Quan llegeixo que apareix una “nova migranya” cosina-germana de la primera, no em sorpren, no ho sé, les dec tenir totes perquè no em diuen res de nou. Me’n ric quan algú diu que té migranya, és pren una aspirina i li passa. Me’n ric quan es diu que vomitant minva el dolor. Me’n ric quan t’aconsellen que et tanquis en una habitació a les fosques, t’estiris al llit i acluquis els ulls unes hores. Ho sento però crec que no parlem de les mateixes migranyes.
Els que les patim, no les tenim ni un cop, ni dos l’any, ni mensualment. Arribem o n’arribo a patir 5 dels 7 dies que té la setmana. Te’n vas a dormir amb aquell dolor pensant que l’endemà serà un altre dia, i ho és!!, però ho és amb el dolor enganxat a tu. Ni aspirines, ni paracetamol, ni ibuprofenos, ni cap familia dels antiflamatoris, ni medicaments específics per cefaleas entre d’altres (ull!! que l’abús provoca l’efecte contrari i cronifica el dolor). Res de tot això, i ni molts menys vomitant, és clar!. Som cunillets d’índies en el món de la medicació que tastem totes les novetats confiant en que aquest cop haurà sortit alguna cosa millor que l’última vegada.
Crec que és molt díficil explicar com són i quines varietats tenen les crisis de migranya, en podria fer un llibre. Però fent-vos un petit resum, la meva vivència davant una crisi de migranya és la següent:
Comença amb els següents simptomes: vertigen i/o pressió al cap o al/s ull/s i/o dolor localitzat (a la zona del cap és clar!) i/o tremolors i/o febre a la cara i/o etc ….
Seguidament: Els simptomes junts o separats s’intensifiquen donant-te evidentment, una gran molèstia, dolor, mal estar, etc…
Com que una crisi et ve sense avís (bé els anys curteixen i moltes vegades ja predic quan en tindré) t’enganxa en infititat de llocs i situacions, no pots correr a tancar-te al lavabo ni molt menys en una habitació a les fosques (que a mi ja no em serveix per res). Així doncs, recorres a “la bomba” com carinyosament anomeno a la pastilla miraculosa i la vegada caríssima que em prenc. Aquí comença la segona fase de les meves migranyes.
Comença: Durant la primera mitja hora- un hora, malaeixes haver-te empassat aquell dineral perquè no observes cap efecte.
Seguidament: De cop, aquells símptomes i dolors es multipliquen per mil i es reperteixen per tot el cap. En aquell moment vols desapareixer de la terra, tapar-te, amagar-te, fugir d’aquell dolor, però vagis on vagis ell està amb tu. Se’t contrau el cos, la parla i els sentits. És un veure el món a camara lenta mentre desitges per tot l’or de l’univers que s’acabi aquell estat. I s’acaba ( o no!!) al cap d’una hora o dues.
Finalitza: automàticament el cos es relaxa, desapareixen el/s dolor/s i ets l’ésser més feliç del món. I realment ho ets!!! Barboteges, s’asseca la boca com si t’hagués llepat un camell, flotes, et deshidrates, no tens força…amb altres paraules: flipes.
Com podeu comprovar no em prenc una simple aspirina. I ara és quan faig referència a aquella sopresa que vaig trobar a l’article perquè és la millor expressió que he trobat mai per definir realment una crisi de migranya.
Deixant de banda les tipificacions que senyalaven, van anomenar a un tal Lewis Carroll (nom original: Charles Lutwidge Dodgson 1832-1898) escriptor, matemàtic i fotògraf britànic. Doncs bé, sempre s’havia especulat, que en Lewis patia epilèpsia, fins i tot s’ha dit que jugava amb la droga veient el
comportament estrany que a vegades mostrava. Doncs bé, com sempre s’opina per opinar davant la ignorància i el temps ho posa tot al seu lloc, s’ha comprovat científicament i mèdicament, que aquell pobre home no tenia altra cosa que migranya, i la seva gran obra mestra universalment coneguda, no és més que el reflexe de les seves vivencies durant les crisis vestides de faula. Estic parlant d’”Alícia al país de les meravelles” I en dóno fe, que les rareses que es viuen en aquella història (com tenir el cap uns metres per sobre del cos, llampecs de llum, retall del camp de visió, distorsió de les coses, etc…) les visc en primera persona cada vegada que tinc migranya.Així doncs, si voleu experimentar aquestes sensacions, només cal que us llegiu el llibre, reflexioneu, i després traspasseu-ho a la crua realitat.
Il.lustració de John Tenniel (1820-1914)
11/4/07
El millor que et poden dir mai...
It's a little bit funny this feeling inside
I'm not one of those who can easily hide
I don't have much money but boy if I did
I'd buy a big house where we both could live
If I was a sculptor, but then again, no
Or a man who makes potions in a travelling show
I know it's not much but it's the best I can do
My gift is my song and this one's for you
And you can tell everybody this is your song
It may be quite simple but now that it's done
I hope you don't mind
I hope you don't mind that I put down in words
How wonderful life is while you're in the world
I sat on the roof and kicked off the moss
Well a few of the verses well they've got me quite cross
But the sun's been quite kind while I wrote this song
It's for people like you that keep it turned on
So excuse me forgetting but these things I do
You see I've forgotten if they're green or they're blue
Anyway the thing is what I really mean
Yours are the sweetest eyes I've ever seen
Sir Elton John
Quins neeeervis, ja s'acosten les ereccions!! aiii LES ELECCIOOONS!!!!
Això és el que deu pensar més d’un pel compte enrere de l’arribada del show més gran que l’entrega dels Oscars. Qui guanyarà??? Uiuiui…en breu trindrem els candidats ben fotografiats i ben pentinats a cada passa que fem: faroles, “pirulís”, banderoles, bústies, contenidors, façanes, voreres…la paperassa fins volarà com els ocells ( o ratpenats).
Amb pocs dies s’inauguraran un fotimer de coses, però no ens enganyem!! Són decorats per poder fer les fotos, quan passes al darrera de la posada en escena veus que de feina encara n’hi ha molta per fer i el pressupost ja s’ha extingit per les presses de poder fer el revel.lat de la fotografia i que apareixi a primera plana del diari.
Paraules, paraules, paraules. Somriures i bona presència, suborns i mentides, col.loquis (perdó, monòlegs) retòrics, avorrits i farsants. Paraules, paraules, paraules. Promeses?? moooltes!. Veritats? ni una. Endavant doncs,
“que empiece la función!!”
13/2/07
El primer text que em vaig aprendre
Jo volia la fama.
Us parlaré sincerament:
volia resplendir com un estel en el firmament d'Europa!
Però en una cosa concreta, la Música! La Música Absoluta! una nota musical és bona o dolenta, d'una manera absoluta!
Ni tan sols el temps és capaç d'alterar-ho:
la Música és l'art de Déu.
A. Salieri
"Amadeus" de Peter Shafer
Un nou títol universitari...
Tots sabem del tòpic que qui té un títol universitari és una persona de món, amb grans coneixaments específics i a qui se li mereix en respecte especial. Tots els pares han volgut un nen universitari, aquell fill que arribarà lluny, amb prestigi i solemnitat. Doncs bé, diria que avui en dia el títol universitari em mereix menys que respecte pel que els hi pugui suposar. No sóc universitaria, ni ganes vist el panorama actual. Per desgràcia hi ha molta gent que per més títols penjats al coll no tenen opció a exercir del que li pertoca i la resta ho fan, però perquè els hi ha tocat la loto. I d’aquests afortunats, la majoria amb el temps es converteixen en una mena de funcionaris del seu ofici. N’hi ha uns que no els suporto, els anomeno despectivament “ingenieros”. Al llarg del meus anys m’he topat amb molta gent d’aquesta, tan a la feina com en el carrer i ves per a on que en tinc un cada dia davant de casa.
Des de fa un any i mig que una empresa, suposadament prestigiosa, treballa en un projecte que es veu que ens fara canviar la vida. Fins fa un temps tot anava sobre rodes, els pencaires de torn van fer tota la feina bruta que hi havia per fer i finalment va arribar el dia en que van apareixer els senyorets “ingenieros” que feinegen sempre amb un mòbil a la mà i reposen el seu esforç sota els raigs naturals del sol. Des de que la línia telefònica va colapsada en el meu barri, el desordre, el caos i la guarreria abunda com la que més. Surts de casa i els pencaires amb un somriure d’orella a orella et desitgen un bon dia mentre els senyorets encara no han ni arribat al lloc de treball. Quan el cap d’unes hores tornes a casa, veus que tothom sua i corre mentre ells, pobrets, passegen perquè ja han treballat prou . T’hi acostes, els hi desitges bon dia i s’estranyen que passis per allà. Arriba un dia en que el dialeg s’extén…fa mig any que hi són i ja toca no??:
Enmig d’un núvol de pols una mare procurant pels seus, demana siusplau si algun dia tenen intenció de fer una mica de neteja, més que res perquè els caps de setmana menges pols, et rentes amb fregall de terra i respires desert a no ser, que com una bona ciutadana, et dediquis el cap de setmana a netejar la merda acumulada de mesos. Amb un engegar-la a pastar es pengen les medalles de aquí mano jo i tu t’aguantes. Quan no deixes que toregin a una mare i et plantes en les seves fantàstiques oficines per preguntar-li de quin recoi pal va, et pregunta qui ets i on vius … .Ah!! perdona!! És clar, és que amb mig any que fas veure que treballes ni t’has adonat que visc just al darrera on has plantat les teves oficines, perdona eh? Sóc una maleducada en no haver-me presentat abans….
Unes hores abans havia pogut fer callar a la meva mare i engegar-la a pastar, però potser no sap que la gent que no som enginers també els tenim ben posats. Amb un no deixar-lo parlar i esbroncar-lo davant del seu personal, li pugen els colors com brolla la sang d’un toro. Encara fa un intent de xulejada dient que no em sofoqui! Que encara m’agafara un infart…Ai noi! Que l’has vessada…..tranquil, que l’infart no el tindré, ja el va tenir el meu pare fa 13 anys i com em tornis a dir una tonteria com aquesta acabarem molt malament. Glups “tierra tragame” pensa ell, és clar!!. Li dic que les coses aniran bé en el moment en que em faci cas i netegi el femer que ens empassem cada dia, no té més contesta que dir-me que no em queixi que quan acabin podré gaudir d’un projecte mundialment desitjat, Ho vols veure?? -em diu No em cal! Gràcies! Ho veig des de la finestra de casa!! Ai! Encara no saps on visc?. Insisteix en que és un projecte de gran embergadura i que això ja ho porta…ah! Noi, no sabia que tot allò que aporta un bé a la humanitat va rodejat de porqueria!...Uf! anem justos de temps i de pressupot –em diu….Ah! és clar! Que tonta!! És veritat que s’acosten les eleccions oi?? Ei cap problema, si els teus treballadors van de bòlit et pots encarregar tu d’agafar l’escombra, no?? S’acaba la conversa…
Unes hores més tard, l’ingeniero es planta a casa meva…com que fa horaris normals jo encara no he arribat a casa de treballar. Deixa l’encarrec que ja ho han netejat i que siusplau no posi cap denuncia perquè sino tindrà la brigada cada dia controlant el que no fan. Ahhhh manoi!!! Així que ara tenia raó, oi? Vinga, tanco el tema. Cap problema.
Passen els dies, les dunes tornen a apereixer fins el passadís de casa. Escombro els dissabtes i les palades que omplo les hi deixo a la porta de la seva office, a veure si s’hi posa de peus.
Continua la deixadesa, ara descarreguen un camió i li foten un viatge a una farola. Els hi fas el parte de la setmana…perdona..diria que heu donat un cop a la farola descarregant aquests magnifics palets que fa una setmana que es moren de fàstic… S’hi acosta, la sacseja…tranquila que no caurà!!…. Com??? Magnífica resposta!!… ostres com m’agradaria ser enginer! Que llest, quina agilitat en els seus arguments, caram! Perquè ja tinc parella eh? Perquè sino….. Em pregunta si em van dir que van netejar ara ja fa "años a"…ai! Sí, perdona!! No t’ho havia agraït!! Sí, sí, moltes gràcies eh?! Però…ho podrieu tornar a fer de tan en tan?? Uiiiix ja l’he cagat! Que no sé que és una magnifica obra i que encara en tenen per dies??? Ostres nena! És que no saps la sort que tens de compartir aquesta obra faraonica…No exigeixis tant home!!
Molt amablement i amb cap manca d’ironia m’ha promès que es farà una llista de tots els desperfectes que ens provoca als veïns i que el dia que acabin les obres ens vindrà a dir adéu.
Mamá quiero ser INGENIERO!
PD. No oblideu que és personal pagat pel nostre Ajuntament i per la Generalitat de Catalunya.
Des de fa un any i mig que una empresa, suposadament prestigiosa, treballa en un projecte que es veu que ens fara canviar la vida. Fins fa un temps tot anava sobre rodes, els pencaires de torn van fer tota la feina bruta que hi havia per fer i finalment va arribar el dia en que van apareixer els senyorets “ingenieros” que feinegen sempre amb un mòbil a la mà i reposen el seu esforç sota els raigs naturals del sol. Des de que la línia telefònica va colapsada en el meu barri, el desordre, el caos i la guarreria abunda com la que més. Surts de casa i els pencaires amb un somriure d’orella a orella et desitgen un bon dia mentre els senyorets encara no han ni arribat al lloc de treball. Quan el cap d’unes hores tornes a casa, veus que tothom sua i corre mentre ells, pobrets, passegen perquè ja han treballat prou . T’hi acostes, els hi desitges bon dia i s’estranyen que passis per allà. Arriba un dia en que el dialeg s’extén…fa mig any que hi són i ja toca no??:
Enmig d’un núvol de pols una mare procurant pels seus, demana siusplau si algun dia tenen intenció de fer una mica de neteja, més que res perquè els caps de setmana menges pols, et rentes amb fregall de terra i respires desert a no ser, que com una bona ciutadana, et dediquis el cap de setmana a netejar la merda acumulada de mesos. Amb un engegar-la a pastar es pengen les medalles de aquí mano jo i tu t’aguantes. Quan no deixes que toregin a una mare i et plantes en les seves fantàstiques oficines per preguntar-li de quin recoi pal va, et pregunta qui ets i on vius … .Ah!! perdona!! És clar, és que amb mig any que fas veure que treballes ni t’has adonat que visc just al darrera on has plantat les teves oficines, perdona eh? Sóc una maleducada en no haver-me presentat abans….
Unes hores abans havia pogut fer callar a la meva mare i engegar-la a pastar, però potser no sap que la gent que no som enginers també els tenim ben posats. Amb un no deixar-lo parlar i esbroncar-lo davant del seu personal, li pugen els colors com brolla la sang d’un toro. Encara fa un intent de xulejada dient que no em sofoqui! Que encara m’agafara un infart…Ai noi! Que l’has vessada…..tranquil, que l’infart no el tindré, ja el va tenir el meu pare fa 13 anys i com em tornis a dir una tonteria com aquesta acabarem molt malament. Glups “tierra tragame” pensa ell, és clar!!. Li dic que les coses aniran bé en el moment en que em faci cas i netegi el femer que ens empassem cada dia, no té més contesta que dir-me que no em queixi que quan acabin podré gaudir d’un projecte mundialment desitjat, Ho vols veure?? -em diu No em cal! Gràcies! Ho veig des de la finestra de casa!! Ai! Encara no saps on visc?. Insisteix en que és un projecte de gran embergadura i que això ja ho porta…ah! Noi, no sabia que tot allò que aporta un bé a la humanitat va rodejat de porqueria!...Uf! anem justos de temps i de pressupot –em diu….Ah! és clar! Que tonta!! És veritat que s’acosten les eleccions oi?? Ei cap problema, si els teus treballadors van de bòlit et pots encarregar tu d’agafar l’escombra, no?? S’acaba la conversa…
Unes hores més tard, l’ingeniero es planta a casa meva…com que fa horaris normals jo encara no he arribat a casa de treballar. Deixa l’encarrec que ja ho han netejat i que siusplau no posi cap denuncia perquè sino tindrà la brigada cada dia controlant el que no fan. Ahhhh manoi!!! Així que ara tenia raó, oi? Vinga, tanco el tema. Cap problema.
Passen els dies, les dunes tornen a apereixer fins el passadís de casa. Escombro els dissabtes i les palades que omplo les hi deixo a la porta de la seva office, a veure si s’hi posa de peus.
Continua la deixadesa, ara descarreguen un camió i li foten un viatge a una farola. Els hi fas el parte de la setmana…perdona..diria que heu donat un cop a la farola descarregant aquests magnifics palets que fa una setmana que es moren de fàstic… S’hi acosta, la sacseja…tranquila que no caurà!!…. Com??? Magnífica resposta!!… ostres com m’agradaria ser enginer! Que llest, quina agilitat en els seus arguments, caram! Perquè ja tinc parella eh? Perquè sino….. Em pregunta si em van dir que van netejar ara ja fa "años a"…ai! Sí, perdona!! No t’ho havia agraït!! Sí, sí, moltes gràcies eh?! Però…ho podrieu tornar a fer de tan en tan?? Uiiiix ja l’he cagat! Que no sé que és una magnifica obra i que encara en tenen per dies??? Ostres nena! És que no saps la sort que tens de compartir aquesta obra faraonica…No exigeixis tant home!!
Molt amablement i amb cap manca d’ironia m’ha promès que es farà una llista de tots els desperfectes que ens provoca als veïns i que el dia que acabin les obres ens vindrà a dir adéu.
Mamá quiero ser INGENIERO!
PD. No oblideu que és personal pagat pel nostre Ajuntament i per la Generalitat de Catalunya.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
.JPG){kind=link}
