18/2/09

En resposta al comentari de l'Anna, mereix que sigui un article

Anna, en primer lloc estic contentísima que hagis deixat el teu comentari perquè ja és hora que d’una vegada aclamem amb veu ben alta tots els que estem afectats d’aquesta malaurada malaltia.

Jo també estic diagnosticada de SFC i Fibromialgia, ho pateixo des de fa 8 anys però en fa tres que finalment han posat nom als meus dolors. Vull que t’animis i que siguis forta perquè entre tots hem de dir a la societat que no tenim cap problema psicològic, que no tenim manies ni paranoies, que no som hipocondríacs, que no estem depressius tot i que quasi hi arribem quan ens giren l’esquena,quan no ens ajuden, quan no ens fan cas, quan no ens escolten, quan aguantem comentaris fins i tot dels més propers que encara t’enfonsen més perquè són paraules que es converteixen en ofensives i burlesques. Prou! hem d’aprendre a que no ens afectin. Hem de lluitar per tenir una vida digne!

Jo també estic a l’atur, la malaltia va agafar un punt álgid i vaig haver d’agafar la baixa, pel mig em vaig quedar embarassada una cosa totalment imprevista i a la vegada inoportuna. Seguia un tractament i evidentment el vaig haver de deixar de cop, vaig passar un dies dolents però de cop el cos va fer un canvi. Sí, vaig tenir una treva durant l’embaràs, però tot ha tornat al seu lloc i encara ha brotat una mica més un cop he deixat de criar el nen.

La malaltia i el fet de ser mare van ajudar a acabar de perdre la feina, ja de per sí no podia seguir el ritme d’una jornada laboral completa i ara sent mare encara menys, amb l’empresa no vam arribar a una entesa de reducció de jornada i l’opció més covarda va ser plegar i no haver de lluitar diàriament contra el teu lloc de treball, els teus companys i tu mateixa, era absurd. Una lluita totalment negativa per a la teva salut. Ja ho saps, no convenen ni disgustos ni males cares, tot plegat encara t’enfonsa més i repercuteix a la salut. I és aquella dita: “Val més sol que mal acompanyat”, doncs mira, he après que aquell que no entén o no em vol com sóc, no mereix que estigui al seu costat. No ens hem d’infravalorar, som persones igual que tothom, però ja no som com abans. No som aquells que sempre estàvem contents, que teníem forces per fer-ho tot i més, que ens tenien allà on fes falta. S’ha acabat, però volem respirar encara.

Hi ha molts pocs metges que et fan costat, però també he après a no escoltar aquells que no ens volen creure, més ben dit, que no hi volen creure. Canvio i punt. Amb un any, he tingut quatre metges de capçalera: la primera em va dir ja d’entrada, sense poder-li explicar que fa 3 anys que em porten a la Unitat de Fibromialgia i SFC de la Clínica Delfos de BCN, que tenia un problema psicològic i que tenia una depressió, me la vaig mirar i amb somriure li vaig dir que ni amb la mort traumàtica del meu pare davant meu quan jo era una adolescent vaig arribar a tal límit i sé de llarg què pot comportar una depressió. Gràcies a Déu me la van canviar, en vaig tenir una que no sé si “hi creu” però m’escoltava i seguia la pauta que em donaven a BCN, n’he tingut una altra fugaç i ara tinc la definitiva que l’he anat a veure fa cosa de pocs dies i perquè s’estalviés de llegir tot el meu historial el primer que li vaig dir és que patia aquesta malaltia. La primera resposta que vaig tenir va ser: “Pues no haces cara de sufrirla”. Em vaig quedar perplexa i li vaig dir que no l’entenia. “He visto que ibas detrás del niño”. Evidentment! Li vaig dir, si el nen corre bé l’haig d’anar a buscar! Hi ha obligacions de la vida que per nassos les hem de fer, però això no treu que no tinguem res! Finalment li vaig dir: “La processó va per dins”

Aquest és el problema! No tenim cap cartell que digui : “Atenció!! Estic malalta però tu no pots veure el meu mal!” això sí, aquest cartell hauria d’estar encara signat per algun estament oficial perquè amb tot encara no ens farien cas.

Anna, has de creure amb tu i amb aquells que realment t’escolten i et comprenen. Jo tinc dies molt dolents, dies que m’agradaria desaparèixer i poder estar en un lloc sola i tranquila , sense haver de donar explicacions a ningú, ni al marit, ni a la mare ni respondre pel meu fill, però malauradament no hi ha cap invent que ens ho pugui donar, com cap medicament que ens ho pugui solucionar. Però jo crec amb les investigacions i amb tots els treballs que s’estan fent. Hi ha qui ens creu! I el que més em consola és que el nostre sofriment i la nostra lluita haurà servit perquè els nostres fills, si malauradament en un futur estan afectats, puguin viure dignament i la societat els faci costat.

Molts anirem a la tomba amb els nostres dolors musculars, amb les migranyes, amb estranys bacteris, amb úlceres, amb pèrdues de memòria, tremolors, vertígens, intoleràncies, etc... però hem de trobar la manera d’arribar-hi de la manera més digne i demanar i rebre el màxim de respecte. Aquesta ha de ser la nostra lluita, que ens tinguin respecte.

Anna, no estas sola, no et desanimis i sigues forta, entre tots ens en sortirem.

Una abraçada ben forta i compta amb mi pel que et faci falta!

2 comentarios:

NSK dijo...

Molt ben dit, mossa! ♥

Anónimo dijo...

potrebo, da preverijo:)