Sempre hem pensat, i en el fons així ho creiem, que els catalans som diferents de la resta del territori, i de fet, sí, ho som, però no de la manera idealitzada que volem creure.
Ahir en parlava amb un bon amic, crec que la cosa ja ha sortit de mare, però per burros.
No començaré a fer comparacions odioses de si allà tenen i aquí no (que realment és així) tenim el que ens mereixem perquè no hem fet res per aturar-ho. Catalunya fa molts dies que és una casa amb les portes obertes, obertes en extrem. Acollim i ens fiquem a dins tot el que ens ve, encara que no ens vingui de cara. Portem molt temps sent, segons el meu criteri, massa generosos i ara, tothom es lamenta, tothom es queixa, tots estem cremats fins a la medul•la i amb raó! Però nois, reflexionem-hi, és la paga que rebem per haver volgut ser diferents i creure que som millors....em sembla que d’això en diuen.... ingenuïtat.
Hem volgut ser més papistes que el Papa, hem volgut ser més europeus que tota la comunitat en plè...i?? quin és el resultat?, que ni uns ni els altres ens fan cas, és més, crec que se’n riuen i ens apreten més. És per culpa d’una mala gestió?...segurament. És per culpa d’una llarga lluita ja històrica?...també pot ser. És per culpa de cada un de nosaltres? ....sí totalment!. Sabeu aquella dita de “quién no llora no mama”? doncs aquí no en sabem, ho intentem però no en coneixem la fórmula correcta.
És una vergonya el que ens obliguen a viure. Aquelles portes tant obertes que hem tingut fins ara, resulta que no es poden tancar: les frontisses estan malmeses i són molt cares de substituir i au, com que estem ofegats fins dalt, encara ploriquegem més i en el mar de llàgrimes ens refugiem i ningú és capaç de posar-hi fre .És hora que potser individualment, amb el dia a dia, cada ú de nosaltres fem alguna cosa. Jo em lamento, sí, però lluito des de la meva posició i dic les coses amb la cara ben alta, m'és igual que em diguin que sóc racista (que no ho sóc), que sóc una inconformista (jo em conformo amb allò que ha o hauria de ser racional i sensat), que sempre m’he de queixar (no són queixes són evidències) i amb tot encara em sento a dir que si no m’agrada que marxi. Per què he de marxar? És la meva terra, hi tinc les meves arrels i la meva família...què passa, no tinc dret a lluitar per casa meva i pel que hauria de ser i no és? En tot cas, qui no vulgui que canviïn les coses, que marxi ell, que de ben segur que té un altre lloc on anar.
Aquí ens caracteritzem per no obrir boca amb les coses que no ens semblen correctes. Prou!, estem fent la pitjor comèdia que mai es pugui escriure. Quin mal hi ha en dir les coses que realment pensem? Tenim por a donar una altra imatge?? Riu avall la imatge!! Volem viure tranquils no? Doncs parlem-ne i actuem, que les paraules per sí soles mai no fan res. Ah! i això sí, que es parli des del poble, que ja n’hi ha prou de polítics que no representen més que a ells mateixos i als interessos dels seus partits minats d’afany de poder i de res més....d'això em sembla que se'n diu corrupció i no em refereixo a la corrupció econòmica (d'aquest tema se'n podria fer un altre article).
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
3 comentarios:
Quan cremes una cosa només pots recollir les cendres.
El nostre país ha viscut durant massa anys una mena de ficció perillosa en la que es creia que s'era capaç d'absorbir qualsevol impacte i qualsevol anomalia externa, ja fós en forma de mancances estructurals en finançament o en una rebuda d'immigració espectacular.
Ara sumem la crisi mundial a una crisi territorial, local, que es deu estrictament al fet de ser catalans i de conviure en un Estat que no és el nostre. Això, evidentment, està passant factura i no fa diferències entre aquells que es van esforçar i aquells que han viscut en la còmode i tranquil·la onada del creixement desbordat.
Però si d'alguna cosa podem estar segurs els catalans és que sabrem superar la situació i, com hem fet en tota la Història, remuntarem la mediocritat política amb grans dosis d'esforç i de constància des de la societat civil. I també d'aquesta societat silenciosa a la que apel·les al teu apunt que, individualment i sense massa cridòria, construirà un nou desert amb cada granet de sorra.
M'alegro que ja hi hagi algú que digui alguna cosa si més no per contestar el post!.
JC, a vegades no cal arribar a l'extrem de consumir la cremada per recollir només les cendres, sempre pots fer bufar el vent cap una altra direcció i evitar la catàstrofe. De totes formes, a vegades, és més fàcil deixar que allò es destrueixi del tot i començar de nou amb uns bons fonaments i sense restes de cap naufragi.Crec però, que en aquest cas, encara hi som a temps, només cal que hi posem de la nostra part. Gràcies per la teva observació!
Pere, anem a la una, totalment d'acord. Gràcies per les teves paraules. Mínimament ja en som dos que diem les coses com són! Ja és un gran pas! jajaja. Fora conyes, de veritat que crec que moltes coses es posarien al seu lloc si la gent aprengués a cridar,s'apartés la capa de la por i lluités pel que és de mare i no fossim tan permissius amb el que ens donen.
Publicar un comentario