Un altre encontre amb l'ajuntament....m'encanta!

Aquest és un dels molts exemples que es podrien posar per reflexionar sobre el funcionament dels nostres meravellosos ajuntaments.
Si jo, com molts dels ciutadans que contribuim en el sou dels apreciats funcionaris, he de solucionar la seva papereta, per què carai els hi hem de pagar???
Tinc un problema, reiterat i a la vista de qualsevol, un problema de vía pública, és a dir, que qualsevol que hi passi, si té dos dits de seny i no els ha perdut fotent-se de morros, el sap veure! Un problema agreujat per unes obres PÚBLIQUES interminables (ara començarem el quart any), on només fan que passejar-hi tècnics, responsables (només com a ocupació no com a eficàcia), i un futimer de títols de paper mullat… i amb tot aquest personal arrossegant els peus a ningú se li ha activat aquella neurona oblidada del sentit comú???
He trucat diverses vegades al departament responsable, resposta definitiva:
-Sí, tens raó, últimament hem observat que hi ha diversos conflictes
(Bé!! Anem bé!! Tot i que si entenem que últimament són quatre anys anem una mica lents eh???)
-Val, d’acord, arreglareu el problema??
-Ara s’engega un projecte que bla, bla, bla….
-Molt bé, se me’n fum el projecte i les seves revisions i la seva aprovació, bla,bla,bla… el problema el tinc ARA i ARA vull la solució… sino d’aquí dos dies em vindreu que hi ha crisi i que el projecte ambicios no es realitzarà, i la solució és molt fàcil i no li cal honoraris de cap arquitecte ni personatge semblant que vulgui (amb raó o no!) posar la mà al pot.
-Tens una solució? Digues…
- “Tal” així de curt i senzill
-Doncs tens raó, és la millor solució!
-Doncs ja està solucionat!! (cordons! Ningú ho ha pensat abans??) Quan ho fareu?
-Bé, és clar, és que sí, però és que….(bla,bla,bla) això s’hauria de fer per escrit
-Molt bé, ara mateix t’ho passo si vols
-Sí, però és que hauria de passar per l’associació de veïns com a representant del barri, bla,bla,bla….
-És l’excusa per anar més lents oi? Perquè no sé què passa que tot allò que va via associació sempre es demora, deu anar en una altra pila, no? Sembla que faci mandra…
-Bé, és que les coses han de seguir el seu curs i ja se sap que…blablabla
-Doncs noi, quan us he posat les coses clares personalment us ha faltat temps per arreglar-ho
-És que has d’entrendre que les associacions estan formades per voluntaris, gent que presta el seu temps gratuitament i potser no fan el seguiment i no dónen prou insistència per nosaltres espavilar-nos (resum de la lliçó, capítol: “Què és una associació de veïns”)
- Bé, i?? jo també estic perdent el temps amb vosaltres voluntaria i gratuitament (bé tan com gratuit, no oblidem que les trucades les pago jo)…
-Sí, sí i s’agraeix, és que potser falten persones com tu en aquests llocs, gent amb les coses clares i contundents….

No m’estenc més amb la conversa perquè avorreix. El cas és que, arribo a la conclusió, que l’ajuntament necessita gent, voluntaris, amb el circuit del cap funcionant al 100%, eficients, amb caràcter, etc…. Per solucionar el que ells no saben fer??? I què carai fan durant la jornada laboral? Només estudien la manera d'apujar-nos els impostos??

L'altra cara d'en Hugh Jackman

Un actor polifacètic com pocs en queden: és genial!
Per conèixer la seva filmografia ...
http://www.imdb.com/name/nm0413168/

Et trobo a faltar...

…enyoro aquelles estones que compartiem parlant la mateixa llengua.

Aquella comprensió recíproca i encoratjadora.

Aquell escoltar i respondre amb encert.

El teu saber estar i la teva guarda.

Potser no ho saps, però et trobo a faltar.

Libertango

Boníssima versió amb Yo Yo Ma al capdavant. Banda sonora de "The tango lesson"

Un full en blanc

Un full en blanc, l’agafes, el toques, el gires, te’l mires….
El pots vestir amb paraules, amb colors, amb desitjos, amb amor, amb odis…..
Si t’agrada te’l guardes, el deses, l’entregues, el regales…Quan no el vols l’abandones, el llences, l’estripes , l’arrugues….
Un full en blanc, l’inici però també la fi. La indiferència o la deferència. El respecte o el menyspreu…
Un full en blanc té importància quan és necessari, apatia quan és inútil.
Un full en blanc viu quan tu li dónes vida i mort quan l’aborreixes.
Un full en blanc…has pensat que també ho pots ser tu?

Desig

Quantes vegades ella havia pensat que no hi arribaria mai. Quantes vegades els seus ulls es trobaven amb els d’ells sense cap resposta….L’anonimat la distanciava, com es podria fixar ell si no la conexia de res?… Però sempre hi havia aquella ocasió en que es trobaven: al carrer, en algun comerç…sempre espontàniament. No era dèria, però ella, ho recordava i anhelava que tornés a passar... quantes vegades es veien: dues , tres a l’any? Per ella ja no era suficient….
Quan menys hi pensava, sorprenentment rebia alguna noticia d’ell, quan menys imaginava tornar-lo a veure seguidament se’l trobava. Per què? Era l’objectiu del destí? Per què sino? Les dues últimes vegades un desig incontrolable la temptava d’acostar-s’hi…per què no ho va fer? Seria una manera d’acabar amb el deliri? De totes formes, què hi guanyaria: un desengany…una anòmima interferint en la vida d’un altre?. No. No podia ser….
Un dia, després de tantes ocasions, de tantes reprimendes, es van trobar. Ella no en va ser conscient fins que ell la va abordar. La va reconeixer? A una anònima com tantes que n’hi ha?. La va assaltar pel darrerra,el seu cos l’oprimia per l’esquena , amb els braços estrenyia amb força el seu ventre i amb la boca a cau d’orella enfurismat li preguntava perquè sempre l’observava quan el veia…què volia? Quins propòsits tenia? Qui era ella per mirar-lo d’aquella manera? Què volia???
Un atac de pànic es va apoderar d’ella…en aquell moment tenia por, vergonya, fracàs absolut…l’havia descobert. Entre plors li va dir que tan sols el desitjava, no sabia perquè!! Però no podia evitar desitjar-lo d’una manera obsessiva!... Li demanava perdó una i altra vegada, li suplicava que la deixés i que l’oblides, li prometia reiteradament que no la tornaria a veure….Per què no t’he de tornar veure? -li preguntava ell oprimint-la més-….Per què t’has d’escapar si estic boig per a tu!-li deia mentre començava d’una manera desenfrenada i animal a besar-la pel coll.
Un sospir va obrir aquella rigidesa, el seu cos es va entregar al d’ell per fondre's amb una mescla de sensacions…. Per què? -es van dir mentre es miraven profundament- Per què hem tardat i sofert tant quan el desenllaç estava en la paraula….?

Per tancar i marxar pitant!!!.........

Fa dies vaig anotar, al.lucinada pel moment, els titulars d’un encadenat de noticies que va emetre un telenoticies nit d’una cadena que no cal publicitar. Eren els següents, un darrere l’altre:

22/02/07

-MARE ALS 67. La mare més vella del món. Va falsificar l’edat per poder ser mare

-UNA PARELLA DE JOVES LLIGUEN I EMMORDASSEN AL SEU FILL DE 3 ANYS AL LLIT. No l’aguantaven. Ho denuncia el veí, després de sentir-lo durant uns quants dies

-CAU UN HABITATGE PER CULPA DE LES OBRES QUE ES REALITZEN AL COSTAT, MOR EL MATRIMONI I FEREIX DE GRAVETAT AL SEU FILL DE 13 ANYS. La filla surt fent declaracions desesperada pel que ja es veia a venir feia temps.

-L’HOME QUE ATROPELLA I MATA A UNA DONA, CONFESSA NO SABER QUE PASSANT DUES VEGADES PER SOBRE DEL COS LA PODIA ARRIBAR A MATAR.

-GITANS ITALIANS S’INSTAL.LEN A GIRONA. Adquireixen finques de luxe però viuen a les caravanes que han instal.lat als seus preciosos jardins.

-CAU UN ALTRE HABITATGE MENTRE LA MESTRESSA CORRE ESCALES AVALL. També hi estan fent obres al costat.

I el toc d’ironia després de tantes desgràcies:

-ELS JOIERS DE HOLLYWOOD FAN UNA CAMPANYA PERQUÈ LES ACTRIUS ESCULLIN LES SEVES JOIES PER LLUIR-LES A LA CERIMONIA DELS OSCARS.

¿%·!·%"!¿? A on carai s’ha arribat ?????!!!!!!!!!!!!

Opinar per opinar davant la ignorància...

Temps enrere em va cridar l’atenció un article de “El Magazine” que surt els diumenges al diari “La Vanguardia”. Aquell article em va interessar perquè tractava la migranya, però la sopresa la vaig trobar enmig d’aquelles linies.

Sóc una reincident en la migranya, per desgràcia meva convisc amb aquesta malaltia (dic malaltia perquè fa qüestió d’un any s’ha “catalogat” com a tal) des de fa anys i els que em queden ja que se m’ha convertit en crònica.

Sobre la migranya i les seves crisis molestes i fins i tot discapacitants, es diuen moltes coses. Les divideixen en tipus, formes, simptomes, etc… i fins i tot se’n creen de noves. Quan llegeixo que apareix una “nova migranya” cosina-germana de la primera, no em sorpren, no ho sé, les dec tenir totes perquè no em diuen res de nou. Me’n ric quan algú diu que té migranya, és pren una aspirina i li passa. Me’n ric quan es diu que vomitant minva el dolor. Me’n ric quan t’aconsellen que et tanquis en una habitació a les fosques, t’estiris al llit i acluquis els ulls unes hores. Ho sento però crec que no parlem de les mateixes migranyes.

Els que les patim, no les tenim ni un cop, ni dos l’any, ni mensualment. Arribem o n’arribo a patir 5 dels 7 dies que té la setmana. Te’n vas a dormir amb aquell dolor pensant que l’endemà serà un altre dia, i ho és!!, però ho és amb el dolor enganxat a tu. Ni aspirines, ni paracetamol, ni ibuprofenos, ni cap familia dels antiflamatoris, ni medicaments específics per cefaleas entre d’altres (ull!! que l’abús provoca l’efecte contrari i cronifica el dolor). Res de tot això, i ni molts menys vomitant, és clar!. Som cunillets d’índies en el món de la medicació que tastem totes les novetats confiant en que aquest cop haurà sortit alguna cosa millor que l’última vegada.

Crec que és molt díficil explicar com són i quines varietats tenen les crisis de migranya, en podria fer un llibre. Però fent-vos un petit resum, la meva vivència davant una crisi de migranya és la següent:

Comença amb els següents simptomes: vertigen i/o pressió al cap o al/s ull/s i/o dolor localitzat (a la zona del cap és clar!) i/o tremolors i/o febre a la cara i/o etc ….
Seguidament: Els simptomes junts o separats s’intensifiquen donant-te evidentment, una gran molèstia, dolor, mal estar, etc…

Com que una crisi et ve sense avís (bé els anys curteixen i moltes vegades ja predic quan en tindré) t’enganxa en infititat de llocs i situacions, no pots correr a tancar-te al lavabo ni molt menys en una habitació a les fosques (que a mi ja no em serveix per res). Així doncs, recorres a “la bomba” com carinyosament anomeno a la pastilla miraculosa i la vegada caríssima que em prenc. Aquí comença la segona fase de les meves migranyes.

Comença: Durant la primera mitja hora- un hora, malaeixes haver-te empassat aquell dineral perquè no observes cap efecte.
Seguidament: De cop, aquells símptomes i dolors es multipliquen per mil i es reperteixen per tot el cap. En aquell moment vols desapareixer de la terra, tapar-te, amagar-te, fugir d’aquell dolor, però vagis on vagis ell està amb tu. Se’t contrau el cos, la parla i els sentits. És un veure el món a camara lenta mentre desitges per tot l’or de l’univers que s’acabi aquell estat. I s’acaba ( o no!!) al cap d’una hora o dues.
Finalitza: automàticament el cos es relaxa, desapareixen el/s dolor/s i ets l’ésser més feliç del món. I realment ho ets!!! Barboteges, s’asseca la boca com si t’hagués llepat un camell, flotes, et deshidrates, no tens força…amb altres paraules: flipes.

Com podeu comprovar no em prenc una simple aspirina. I ara és quan faig referència a aquella sopresa que vaig trobar a l’article perquè és la millor expressió que he trobat mai per definir realment una crisi de migranya.

Deixant de banda les tipificacions que senyalaven, van anomenar a un tal Lewis Carroll (nom original: Charles Lutwidge Dodgson 1832-1898) escriptor, matemàtic i fotògraf britànic. Doncs bé, sempre s’havia especulat, que en Lewis patia epilèpsia, fins i tot s’ha dit que jugava amb la droga veient el comportament estrany que a vegades mostrava. Doncs bé, com sempre s’opina per opinar davant la ignorància i el temps ho posa tot al seu lloc, s’ha comprovat científicament i mèdicament, que aquell pobre home no tenia altra cosa que migranya, i la seva gran obra mestra universalment coneguda, no és més que el reflexe de les seves vivencies durant les crisis vestides de faula. Estic parlant d’”Alícia al país de les meravelles” I en dóno fe, que les rareses que es viuen en aquella història (com tenir el cap uns metres per sobre del cos, llampecs de llum, retall del camp de visió, distorsió de les coses, etc…) les visc en primera persona cada vegada que tinc migranya.

Així doncs, si voleu experimentar aquestes sensacions, només cal que us llegiu el llibre, reflexioneu, i després traspasseu-ho a la crua realitat.

Il.lustració de John Tenniel (1820-1914)

El millor que et poden dir mai...

It's a little bit funny this feeling inside

I'm not one of those who can easily hide

I don't have much money but boy if I did

I'd buy a big house where we both could live

If I was a sculptor, but then again, no

Or a man who makes potions in a travelling show

I know it's not much but it's the best I can do

My gift is my song and this one's for you

And you can tell everybody this is your song

It may be quite simple but now that it's done

I hope you don't mind

I hope you don't mind that I put down in words

How wonderful life is while you're in the world

I sat on the roof and kicked off the moss

Well a few of the verses well they've got me quite cross

But the sun's been quite kind while I wrote this song

It's for people like you that keep it turned on

So excuse me forgetting but these things I do

You see I've forgotten if they're green or they're blue

Anyway the thing is what I really mean

Yours are the sweetest eyes I've ever seen

Sir Elton John

Quins neeeervis, ja s'acosten les ereccions!! aiii LES ELECCIOOONS!!!!

Això és el que deu pensar més d’un pel compte enrere de l’arribada del show més gran que l’entrega dels Oscars. Qui guanyarà??? Uiuiui…en breu trindrem els candidats ben fotografiats i ben pentinats a cada passa que fem: faroles, “pirulís”, banderoles, bústies, contenidors, façanes, voreres…la paperassa fins volarà com els ocells ( o ratpenats).

Amb pocs dies s’inauguraran un fotimer de coses, però no ens enganyem!! Són decorats per poder fer les fotos, quan passes al darrera de la posada en escena veus que de feina encara n’hi ha molta per fer i el pressupost ja s’ha extingit per les presses de poder fer el revel.lat de la fotografia i que apareixi a primera plana del diari.

Paraules, paraules, paraules. Somriures i bona presència, suborns i mentides, col.loquis (perdó, monòlegs) retòrics, avorrits i farsants. Paraules, paraules, paraules. Promeses?? moooltes!. Veritats? ni una. Endavant doncs,

“que empiece la función!!”