Boníssima versió amb Yo Yo Ma al capdavant. Banda sonora de "The tango lesson"
30/10/08
29/10/08
Un full en blanc
Un full en blanc, l’agafes, el toques, el gires, te’l mires….
El pots vestir amb paraules, amb colors, amb desitjos, amb amor, amb odis…..
Si t’agrada te’l guardes, el deses, l’entregues, el regales…Quan no el vols l’abandones, el llences, l’estripes , l’arrugues….
Un full en blanc, l’inici però també la fi. La indiferència o la deferència. El respecte o el menyspreu…
Un full en blanc té importància quan és necessari, apatia quan és inútil.
Un full en blanc viu quan tu li dónes vida i mort quan l’aborreixes.
Un full en blanc…has pensat que també ho pots ser tu?
El pots vestir amb paraules, amb colors, amb desitjos, amb amor, amb odis…..
Si t’agrada te’l guardes, el deses, l’entregues, el regales…Quan no el vols l’abandones, el llences, l’estripes , l’arrugues….
Un full en blanc, l’inici però també la fi. La indiferència o la deferència. El respecte o el menyspreu…
Un full en blanc té importància quan és necessari, apatia quan és inútil.
Un full en blanc viu quan tu li dónes vida i mort quan l’aborreixes.
Un full en blanc…has pensat que també ho pots ser tu?
28/10/08
Desig
Quantes vegades ella havia pensat que no hi arribaria mai. Quantes vegades els seus ulls es trobaven amb els d’ells sense cap resposta….L’anonimat la distanciava, com es podria fixar ell si no la conexia de res?… Però sempre hi havia aquella ocasió en que es trobaven: al carrer, en algun comerç…sempre espontàniament. No era dèria, però ella, ho recordava i anhelava que tornés a passar... quantes vegades es veien: dues , tres a l’any? Per ella ja no era suficient….
Quan menys hi pensava, sorprenentment rebia alguna noticia d’ell, quan menys imaginava tornar-lo a veure seguidament se’l trobava. Per què? Era l’objectiu del destí? Per què sino? Les dues últimes vegades un desig incontrolable la temptava d’acostar-s’hi…per què no ho va fer? Seria una manera d’acabar amb el deliri? De totes formes, què hi guanyaria: un desengany…una anòmima interferint en la vida d’un altre?. No. No podia ser….
Un dia, després de tantes ocasions, de tantes reprimendes, es van trobar. Ella no en va ser conscient fins que ell la va abordar. La va reconeixer? A una anònima com tantes que n’hi ha?. La va assaltar pel darrerra,el seu cos l’oprimia per l’esquena , amb els braços estrenyia amb força el seu ventre i amb la boca a cau d’orella enfurismat li preguntava perquè sempre l’observava quan el veia…què volia? Quins propòsits tenia? Qui era ella per mirar-lo d’aquella manera? Què volia???
Un atac de pànic es va apoderar d’ella…en aquell moment tenia por, vergonya, fracàs absolut…l’havia descobert. Entre plors li va dir que tan sols el desitjava, no sabia perquè!! Però no podia evitar desitjar-lo d’una manera obsessiva!... Li demanava perdó una i altra vegada, li suplicava que la deixés i que l’oblides, li prometia reiteradament que no la tornaria a veure….Per què no t’he de tornar veure? -li preguntava ell oprimint-la més-….Per què t’has d’escapar si estic boig per a tu!-li deia mentre començava d’una manera desenfrenada i animal a besar-la pel coll.
Un sospir va obrir aquella rigidesa, el seu cos es va entregar al d’ell per fondre's amb una mescla de sensacions…. Per què? -es van dir mentre es miraven profundament- Per què hem tardat i sofert tant quan el desenllaç estava en la paraula….?
Quan menys hi pensava, sorprenentment rebia alguna noticia d’ell, quan menys imaginava tornar-lo a veure seguidament se’l trobava. Per què? Era l’objectiu del destí? Per què sino? Les dues últimes vegades un desig incontrolable la temptava d’acostar-s’hi…per què no ho va fer? Seria una manera d’acabar amb el deliri? De totes formes, què hi guanyaria: un desengany…una anòmima interferint en la vida d’un altre?. No. No podia ser….
Un dia, després de tantes ocasions, de tantes reprimendes, es van trobar. Ella no en va ser conscient fins que ell la va abordar. La va reconeixer? A una anònima com tantes que n’hi ha?. La va assaltar pel darrerra,el seu cos l’oprimia per l’esquena , amb els braços estrenyia amb força el seu ventre i amb la boca a cau d’orella enfurismat li preguntava perquè sempre l’observava quan el veia…què volia? Quins propòsits tenia? Qui era ella per mirar-lo d’aquella manera? Què volia???
Un atac de pànic es va apoderar d’ella…en aquell moment tenia por, vergonya, fracàs absolut…l’havia descobert. Entre plors li va dir que tan sols el desitjava, no sabia perquè!! Però no podia evitar desitjar-lo d’una manera obsessiva!... Li demanava perdó una i altra vegada, li suplicava que la deixés i que l’oblides, li prometia reiteradament que no la tornaria a veure….Per què no t’he de tornar veure? -li preguntava ell oprimint-la més-….Per què t’has d’escapar si estic boig per a tu!-li deia mentre començava d’una manera desenfrenada i animal a besar-la pel coll.
Un sospir va obrir aquella rigidesa, el seu cos es va entregar al d’ell per fondre's amb una mescla de sensacions…. Per què? -es van dir mentre es miraven profundament- Per què hem tardat i sofert tant quan el desenllaç estava en la paraula….?
21/4/07
Per tancar i marxar pitant!!!.........
Fa dies vaig anotar, al.lucinada pel moment, els titulars d’un encadenat de noticies que va emetre un telenoticies nit d’una cadena que no cal publicitar. Eren els següents, un darrere l’altre:
22/02/07
-MARE ALS 67. La mare més vella del món. Va falsificar l’edat per poder ser mare
-UNA PARELLA DE JOVES LLIGUEN I EMMORDASSEN AL SEU FILL DE 3 ANYS AL LLIT. No l’aguantaven. Ho denuncia el veí, després de sentir-lo durant uns quants dies
-CAU UN HABITATGE PER CULPA DE LES OBRES QUE ES REALITZEN AL COSTAT, MOR EL MATRIMONI I FEREIX DE GRAVETAT AL SEU FILL DE 13 ANYS. La filla surt fent declaracions desesperada pel que ja es veia a venir feia temps.
-L’HOME QUE ATROPELLA I MATA A UNA DONA, CONFESSA NO SABER QUE PASSANT DUES VEGADES PER SOBRE DEL COS LA PODIA ARRIBAR A MATAR.
-GITANS ITALIANS S’INSTAL.LEN A GIRONA. Adquireixen finques de luxe però viuen a les caravanes que han instal.lat als seus preciosos jardins.
-CAU UN ALTRE HABITATGE MENTRE LA MESTRESSA CORRE ESCALES AVALL. També hi estan fent obres al costat.
I el toc d’ironia després de tantes desgràcies:
-ELS JOIERS DE HOLLYWOOD FAN UNA CAMPANYA PERQUÈ LES ACTRIUS ESCULLIN LES SEVES JOIES PER LLUIR-LES A LA CERIMONIA DELS OSCARS.
22/02/07
-MARE ALS 67. La mare més vella del món. Va falsificar l’edat per poder ser mare
-UNA PARELLA DE JOVES LLIGUEN I EMMORDASSEN AL SEU FILL DE 3 ANYS AL LLIT. No l’aguantaven. Ho denuncia el veí, després de sentir-lo durant uns quants dies
-CAU UN HABITATGE PER CULPA DE LES OBRES QUE ES REALITZEN AL COSTAT, MOR EL MATRIMONI I FEREIX DE GRAVETAT AL SEU FILL DE 13 ANYS. La filla surt fent declaracions desesperada pel que ja es veia a venir feia temps.
-L’HOME QUE ATROPELLA I MATA A UNA DONA, CONFESSA NO SABER QUE PASSANT DUES VEGADES PER SOBRE DEL COS LA PODIA ARRIBAR A MATAR.
-GITANS ITALIANS S’INSTAL.LEN A GIRONA. Adquireixen finques de luxe però viuen a les caravanes que han instal.lat als seus preciosos jardins.
-CAU UN ALTRE HABITATGE MENTRE LA MESTRESSA CORRE ESCALES AVALL. També hi estan fent obres al costat.
I el toc d’ironia després de tantes desgràcies:
-ELS JOIERS DE HOLLYWOOD FAN UNA CAMPANYA PERQUÈ LES ACTRIUS ESCULLIN LES SEVES JOIES PER LLUIR-LES A LA CERIMONIA DELS OSCARS.
¿%·!·%"!¿? A on carai s’ha arribat ?????!!!!!!!!!!!!
14/4/07
Opinar per opinar davant la ignorància...
Temps enrere em va cridar l’atenció un article de “El Magazine” que surt els diumenges al diari “La Vanguardia”. Aquell article em va interessar perquè tractava la migranya, però la sopresa la vaig trobar enmig d’aquelles linies.
Sóc una reincident en la migranya, per desgràcia meva convisc amb aquesta malaltia (dic malaltia perquè fa qüestió d’un any s’ha “catalogat” com a tal) des de fa anys i els que em queden ja que se m’ha convertit en crònica.
Sobre la migranya i les seves crisis molestes i fins i tot discapacitants, es diuen moltes coses. Les divideixen en tipus, formes, simptomes, etc… i fins i tot se’n creen de noves. Quan llegeixo que apareix una “nova migranya” cosina-germana de la primera, no em sorpren, no ho sé, les dec tenir totes perquè no em diuen res de nou. Me’n ric quan algú diu que té migranya, és pren una aspirina i li passa. Me’n ric quan es diu que vomitant minva el dolor. Me’n ric quan t’aconsellen que et tanquis en una habitació a les fosques, t’estiris al llit i acluquis els ulls unes hores. Ho sento però crec que no parlem de les mateixes migranyes.
Els que les patim, no les tenim ni un cop, ni dos l’any, ni mensualment. Arribem o n’arribo a patir 5 dels 7 dies que té la setmana. Te’n vas a dormir amb aquell dolor pensant que l’endemà serà un altre dia, i ho és!!, però ho és amb el dolor enganxat a tu. Ni aspirines, ni paracetamol, ni ibuprofenos, ni cap familia dels antiflamatoris, ni medicaments específics per cefaleas entre d’altres (ull!! que l’abús provoca l’efecte contrari i cronifica el dolor). Res de tot això, i ni molts menys vomitant, és clar!. Som cunillets d’índies en el món de la medicació que tastem totes les novetats confiant en que aquest cop haurà sortit alguna cosa millor que l’última vegada.
Crec que és molt díficil explicar com són i quines varietats tenen les crisis de migranya, en podria fer un llibre. Però fent-vos un petit resum, la meva vivència davant una crisi de migranya és la següent:
Comença amb els següents simptomes: vertigen i/o pressió al cap o al/s ull/s i/o dolor localitzat (a la zona del cap és clar!) i/o tremolors i/o febre a la cara i/o etc ….
Seguidament: Els simptomes junts o separats s’intensifiquen donant-te evidentment, una gran molèstia, dolor, mal estar, etc…
Com que una crisi et ve sense avís (bé els anys curteixen i moltes vegades ja predic quan en tindré) t’enganxa en infititat de llocs i situacions, no pots correr a tancar-te al lavabo ni molt menys en una habitació a les fosques (que a mi ja no em serveix per res). Així doncs, recorres a “la bomba” com carinyosament anomeno a la pastilla miraculosa i la vegada caríssima que em prenc. Aquí comença la segona fase de les meves migranyes.
Comença: Durant la primera mitja hora- un hora, malaeixes haver-te empassat aquell dineral perquè no observes cap efecte.
Seguidament: De cop, aquells símptomes i dolors es multipliquen per mil i es reperteixen per tot el cap. En aquell moment vols desapareixer de la terra, tapar-te, amagar-te, fugir d’aquell dolor, però vagis on vagis ell està amb tu. Se’t contrau el cos, la parla i els sentits. És un veure el món a camara lenta mentre desitges per tot l’or de l’univers que s’acabi aquell estat. I s’acaba ( o no!!) al cap d’una hora o dues.
Finalitza: automàticament el cos es relaxa, desapareixen el/s dolor/s i ets l’ésser més feliç del món. I realment ho ets!!! Barboteges, s’asseca la boca com si t’hagués llepat un camell, flotes, et deshidrates, no tens força…amb altres paraules: flipes.
Com podeu comprovar no em prenc una simple aspirina. I ara és quan faig referència a aquella sopresa que vaig trobar a l’article perquè és la millor expressió que he trobat mai per definir realment una crisi de migranya.
Deixant de banda les tipificacions que senyalaven, van anomenar a un tal Lewis Carroll (nom original: Charles Lutwidge Dodgson 1832-1898) escriptor, matemàtic i fotògraf britànic. Doncs bé, sempre s’havia especulat, que en Lewis patia epilèpsia, fins i tot s’ha dit que jugava amb la droga veient el
comportament estrany que a vegades mostrava. Doncs bé, com sempre s’opina per opinar davant la ignorància i el temps ho posa tot al seu lloc, s’ha comprovat científicament i mèdicament, que aquell pobre home no tenia altra cosa que migranya, i la seva gran obra mestra universalment coneguda, no és més que el reflexe de les seves vivencies durant les crisis vestides de faula. Estic parlant d’”Alícia al país de les meravelles” I en dóno fe, que les rareses que es viuen en aquella història (com tenir el cap uns metres per sobre del cos, llampecs de llum, retall del camp de visió, distorsió de les coses, etc…) les visc en primera persona cada vegada que tinc migranya.
Així doncs, si voleu experimentar aquestes sensacions, només cal que us llegiu el llibre, reflexioneu, i després traspasseu-ho a la crua realitat.
Sóc una reincident en la migranya, per desgràcia meva convisc amb aquesta malaltia (dic malaltia perquè fa qüestió d’un any s’ha “catalogat” com a tal) des de fa anys i els que em queden ja que se m’ha convertit en crònica.
Sobre la migranya i les seves crisis molestes i fins i tot discapacitants, es diuen moltes coses. Les divideixen en tipus, formes, simptomes, etc… i fins i tot se’n creen de noves. Quan llegeixo que apareix una “nova migranya” cosina-germana de la primera, no em sorpren, no ho sé, les dec tenir totes perquè no em diuen res de nou. Me’n ric quan algú diu que té migranya, és pren una aspirina i li passa. Me’n ric quan es diu que vomitant minva el dolor. Me’n ric quan t’aconsellen que et tanquis en una habitació a les fosques, t’estiris al llit i acluquis els ulls unes hores. Ho sento però crec que no parlem de les mateixes migranyes.
Els que les patim, no les tenim ni un cop, ni dos l’any, ni mensualment. Arribem o n’arribo a patir 5 dels 7 dies que té la setmana. Te’n vas a dormir amb aquell dolor pensant que l’endemà serà un altre dia, i ho és!!, però ho és amb el dolor enganxat a tu. Ni aspirines, ni paracetamol, ni ibuprofenos, ni cap familia dels antiflamatoris, ni medicaments específics per cefaleas entre d’altres (ull!! que l’abús provoca l’efecte contrari i cronifica el dolor). Res de tot això, i ni molts menys vomitant, és clar!. Som cunillets d’índies en el món de la medicació que tastem totes les novetats confiant en que aquest cop haurà sortit alguna cosa millor que l’última vegada.
Crec que és molt díficil explicar com són i quines varietats tenen les crisis de migranya, en podria fer un llibre. Però fent-vos un petit resum, la meva vivència davant una crisi de migranya és la següent:
Comença amb els següents simptomes: vertigen i/o pressió al cap o al/s ull/s i/o dolor localitzat (a la zona del cap és clar!) i/o tremolors i/o febre a la cara i/o etc ….
Seguidament: Els simptomes junts o separats s’intensifiquen donant-te evidentment, una gran molèstia, dolor, mal estar, etc…
Com que una crisi et ve sense avís (bé els anys curteixen i moltes vegades ja predic quan en tindré) t’enganxa en infititat de llocs i situacions, no pots correr a tancar-te al lavabo ni molt menys en una habitació a les fosques (que a mi ja no em serveix per res). Així doncs, recorres a “la bomba” com carinyosament anomeno a la pastilla miraculosa i la vegada caríssima que em prenc. Aquí comença la segona fase de les meves migranyes.
Comença: Durant la primera mitja hora- un hora, malaeixes haver-te empassat aquell dineral perquè no observes cap efecte.
Seguidament: De cop, aquells símptomes i dolors es multipliquen per mil i es reperteixen per tot el cap. En aquell moment vols desapareixer de la terra, tapar-te, amagar-te, fugir d’aquell dolor, però vagis on vagis ell està amb tu. Se’t contrau el cos, la parla i els sentits. És un veure el món a camara lenta mentre desitges per tot l’or de l’univers que s’acabi aquell estat. I s’acaba ( o no!!) al cap d’una hora o dues.
Finalitza: automàticament el cos es relaxa, desapareixen el/s dolor/s i ets l’ésser més feliç del món. I realment ho ets!!! Barboteges, s’asseca la boca com si t’hagués llepat un camell, flotes, et deshidrates, no tens força…amb altres paraules: flipes.
Com podeu comprovar no em prenc una simple aspirina. I ara és quan faig referència a aquella sopresa que vaig trobar a l’article perquè és la millor expressió que he trobat mai per definir realment una crisi de migranya.
Deixant de banda les tipificacions que senyalaven, van anomenar a un tal Lewis Carroll (nom original: Charles Lutwidge Dodgson 1832-1898) escriptor, matemàtic i fotògraf britànic. Doncs bé, sempre s’havia especulat, que en Lewis patia epilèpsia, fins i tot s’ha dit que jugava amb la droga veient el
comportament estrany que a vegades mostrava. Doncs bé, com sempre s’opina per opinar davant la ignorància i el temps ho posa tot al seu lloc, s’ha comprovat científicament i mèdicament, que aquell pobre home no tenia altra cosa que migranya, i la seva gran obra mestra universalment coneguda, no és més que el reflexe de les seves vivencies durant les crisis vestides de faula. Estic parlant d’”Alícia al país de les meravelles” I en dóno fe, que les rareses que es viuen en aquella història (com tenir el cap uns metres per sobre del cos, llampecs de llum, retall del camp de visió, distorsió de les coses, etc…) les visc en primera persona cada vegada que tinc migranya.Així doncs, si voleu experimentar aquestes sensacions, només cal que us llegiu el llibre, reflexioneu, i després traspasseu-ho a la crua realitat.
Il.lustració de John Tenniel (1820-1914)
11/4/07
El millor que et poden dir mai...
It's a little bit funny this feeling inside
I'm not one of those who can easily hide
I don't have much money but boy if I did
I'd buy a big house where we both could live
If I was a sculptor, but then again, no
Or a man who makes potions in a travelling show
I know it's not much but it's the best I can do
My gift is my song and this one's for you
And you can tell everybody this is your song
It may be quite simple but now that it's done
I hope you don't mind
I hope you don't mind that I put down in words
How wonderful life is while you're in the world
I sat on the roof and kicked off the moss
Well a few of the verses well they've got me quite cross
But the sun's been quite kind while I wrote this song
It's for people like you that keep it turned on
So excuse me forgetting but these things I do
You see I've forgotten if they're green or they're blue
Anyway the thing is what I really mean
Yours are the sweetest eyes I've ever seen
Sir Elton John
Quins neeeervis, ja s'acosten les ereccions!! aiii LES ELECCIOOONS!!!!
Això és el que deu pensar més d’un pel compte enrere de l’arribada del show més gran que l’entrega dels Oscars. Qui guanyarà??? Uiuiui…en breu trindrem els candidats ben fotografiats i ben pentinats a cada passa que fem: faroles, “pirulís”, banderoles, bústies, contenidors, façanes, voreres…la paperassa fins volarà com els ocells ( o ratpenats).
Amb pocs dies s’inauguraran un fotimer de coses, però no ens enganyem!! Són decorats per poder fer les fotos, quan passes al darrera de la posada en escena veus que de feina encara n’hi ha molta per fer i el pressupost ja s’ha extingit per les presses de poder fer el revel.lat de la fotografia i que apareixi a primera plana del diari.
Paraules, paraules, paraules. Somriures i bona presència, suborns i mentides, col.loquis (perdó, monòlegs) retòrics, avorrits i farsants. Paraules, paraules, paraules. Promeses?? moooltes!. Veritats? ni una. Endavant doncs,
“que empiece la función!!”
13/2/07
El primer text que em vaig aprendre
Jo volia la fama.
Us parlaré sincerament:
volia resplendir com un estel en el firmament d'Europa!
Però en una cosa concreta, la Música! La Música Absoluta! una nota musical és bona o dolenta, d'una manera absoluta!
Ni tan sols el temps és capaç d'alterar-ho:
la Música és l'art de Déu.
A. Salieri
"Amadeus" de Peter Shafer
Un nou títol universitari...
Tots sabem del tòpic que qui té un títol universitari és una persona de món, amb grans coneixaments específics i a qui se li mereix en respecte especial. Tots els pares han volgut un nen universitari, aquell fill que arribarà lluny, amb prestigi i solemnitat. Doncs bé, diria que avui en dia el títol universitari em mereix menys que respecte pel que els hi pugui suposar. No sóc universitaria, ni ganes vist el panorama actual. Per desgràcia hi ha molta gent que per més títols penjats al coll no tenen opció a exercir del que li pertoca i la resta ho fan, però perquè els hi ha tocat la loto. I d’aquests afortunats, la majoria amb el temps es converteixen en una mena de funcionaris del seu ofici. N’hi ha uns que no els suporto, els anomeno despectivament “ingenieros”. Al llarg del meus anys m’he topat amb molta gent d’aquesta, tan a la feina com en el carrer i ves per a on que en tinc un cada dia davant de casa.
Des de fa un any i mig que una empresa, suposadament prestigiosa, treballa en un projecte que es veu que ens fara canviar la vida. Fins fa un temps tot anava sobre rodes, els pencaires de torn van fer tota la feina bruta que hi havia per fer i finalment va arribar el dia en que van apareixer els senyorets “ingenieros” que feinegen sempre amb un mòbil a la mà i reposen el seu esforç sota els raigs naturals del sol. Des de que la línia telefònica va colapsada en el meu barri, el desordre, el caos i la guarreria abunda com la que més. Surts de casa i els pencaires amb un somriure d’orella a orella et desitgen un bon dia mentre els senyorets encara no han ni arribat al lloc de treball. Quan el cap d’unes hores tornes a casa, veus que tothom sua i corre mentre ells, pobrets, passegen perquè ja han treballat prou . T’hi acostes, els hi desitges bon dia i s’estranyen que passis per allà. Arriba un dia en que el dialeg s’extén…fa mig any que hi són i ja toca no??:
Enmig d’un núvol de pols una mare procurant pels seus, demana siusplau si algun dia tenen intenció de fer una mica de neteja, més que res perquè els caps de setmana menges pols, et rentes amb fregall de terra i respires desert a no ser, que com una bona ciutadana, et dediquis el cap de setmana a netejar la merda acumulada de mesos. Amb un engegar-la a pastar es pengen les medalles de aquí mano jo i tu t’aguantes. Quan no deixes que toregin a una mare i et plantes en les seves fantàstiques oficines per preguntar-li de quin recoi pal va, et pregunta qui ets i on vius … .Ah!! perdona!! És clar, és que amb mig any que fas veure que treballes ni t’has adonat que visc just al darrera on has plantat les teves oficines, perdona eh? Sóc una maleducada en no haver-me presentat abans….
Unes hores abans havia pogut fer callar a la meva mare i engegar-la a pastar, però potser no sap que la gent que no som enginers també els tenim ben posats. Amb un no deixar-lo parlar i esbroncar-lo davant del seu personal, li pugen els colors com brolla la sang d’un toro. Encara fa un intent de xulejada dient que no em sofoqui! Que encara m’agafara un infart…Ai noi! Que l’has vessada…..tranquil, que l’infart no el tindré, ja el va tenir el meu pare fa 13 anys i com em tornis a dir una tonteria com aquesta acabarem molt malament. Glups “tierra tragame” pensa ell, és clar!!. Li dic que les coses aniran bé en el moment en que em faci cas i netegi el femer que ens empassem cada dia, no té més contesta que dir-me que no em queixi que quan acabin podré gaudir d’un projecte mundialment desitjat, Ho vols veure?? -em diu No em cal! Gràcies! Ho veig des de la finestra de casa!! Ai! Encara no saps on visc?. Insisteix en que és un projecte de gran embergadura i que això ja ho porta…ah! Noi, no sabia que tot allò que aporta un bé a la humanitat va rodejat de porqueria!...Uf! anem justos de temps i de pressupot –em diu….Ah! és clar! Que tonta!! És veritat que s’acosten les eleccions oi?? Ei cap problema, si els teus treballadors van de bòlit et pots encarregar tu d’agafar l’escombra, no?? S’acaba la conversa…
Unes hores més tard, l’ingeniero es planta a casa meva…com que fa horaris normals jo encara no he arribat a casa de treballar. Deixa l’encarrec que ja ho han netejat i que siusplau no posi cap denuncia perquè sino tindrà la brigada cada dia controlant el que no fan. Ahhhh manoi!!! Així que ara tenia raó, oi? Vinga, tanco el tema. Cap problema.
Passen els dies, les dunes tornen a apereixer fins el passadís de casa. Escombro els dissabtes i les palades que omplo les hi deixo a la porta de la seva office, a veure si s’hi posa de peus.
Continua la deixadesa, ara descarreguen un camió i li foten un viatge a una farola. Els hi fas el parte de la setmana…perdona..diria que heu donat un cop a la farola descarregant aquests magnifics palets que fa una setmana que es moren de fàstic… S’hi acosta, la sacseja…tranquila que no caurà!!…. Com??? Magnífica resposta!!… ostres com m’agradaria ser enginer! Que llest, quina agilitat en els seus arguments, caram! Perquè ja tinc parella eh? Perquè sino….. Em pregunta si em van dir que van netejar ara ja fa "años a"…ai! Sí, perdona!! No t’ho havia agraït!! Sí, sí, moltes gràcies eh?! Però…ho podrieu tornar a fer de tan en tan?? Uiiiix ja l’he cagat! Que no sé que és una magnifica obra i que encara en tenen per dies??? Ostres nena! És que no saps la sort que tens de compartir aquesta obra faraonica…No exigeixis tant home!!
Molt amablement i amb cap manca d’ironia m’ha promès que es farà una llista de tots els desperfectes que ens provoca als veïns i que el dia que acabin les obres ens vindrà a dir adéu.
Mamá quiero ser INGENIERO!
PD. No oblideu que és personal pagat pel nostre Ajuntament i per la Generalitat de Catalunya.
Des de fa un any i mig que una empresa, suposadament prestigiosa, treballa en un projecte que es veu que ens fara canviar la vida. Fins fa un temps tot anava sobre rodes, els pencaires de torn van fer tota la feina bruta que hi havia per fer i finalment va arribar el dia en que van apareixer els senyorets “ingenieros” que feinegen sempre amb un mòbil a la mà i reposen el seu esforç sota els raigs naturals del sol. Des de que la línia telefònica va colapsada en el meu barri, el desordre, el caos i la guarreria abunda com la que més. Surts de casa i els pencaires amb un somriure d’orella a orella et desitgen un bon dia mentre els senyorets encara no han ni arribat al lloc de treball. Quan el cap d’unes hores tornes a casa, veus que tothom sua i corre mentre ells, pobrets, passegen perquè ja han treballat prou . T’hi acostes, els hi desitges bon dia i s’estranyen que passis per allà. Arriba un dia en que el dialeg s’extén…fa mig any que hi són i ja toca no??:
Enmig d’un núvol de pols una mare procurant pels seus, demana siusplau si algun dia tenen intenció de fer una mica de neteja, més que res perquè els caps de setmana menges pols, et rentes amb fregall de terra i respires desert a no ser, que com una bona ciutadana, et dediquis el cap de setmana a netejar la merda acumulada de mesos. Amb un engegar-la a pastar es pengen les medalles de aquí mano jo i tu t’aguantes. Quan no deixes que toregin a una mare i et plantes en les seves fantàstiques oficines per preguntar-li de quin recoi pal va, et pregunta qui ets i on vius … .Ah!! perdona!! És clar, és que amb mig any que fas veure que treballes ni t’has adonat que visc just al darrera on has plantat les teves oficines, perdona eh? Sóc una maleducada en no haver-me presentat abans….
Unes hores abans havia pogut fer callar a la meva mare i engegar-la a pastar, però potser no sap que la gent que no som enginers també els tenim ben posats. Amb un no deixar-lo parlar i esbroncar-lo davant del seu personal, li pugen els colors com brolla la sang d’un toro. Encara fa un intent de xulejada dient que no em sofoqui! Que encara m’agafara un infart…Ai noi! Que l’has vessada…..tranquil, que l’infart no el tindré, ja el va tenir el meu pare fa 13 anys i com em tornis a dir una tonteria com aquesta acabarem molt malament. Glups “tierra tragame” pensa ell, és clar!!. Li dic que les coses aniran bé en el moment en que em faci cas i netegi el femer que ens empassem cada dia, no té més contesta que dir-me que no em queixi que quan acabin podré gaudir d’un projecte mundialment desitjat, Ho vols veure?? -em diu No em cal! Gràcies! Ho veig des de la finestra de casa!! Ai! Encara no saps on visc?. Insisteix en que és un projecte de gran embergadura i que això ja ho porta…ah! Noi, no sabia que tot allò que aporta un bé a la humanitat va rodejat de porqueria!...Uf! anem justos de temps i de pressupot –em diu….Ah! és clar! Que tonta!! És veritat que s’acosten les eleccions oi?? Ei cap problema, si els teus treballadors van de bòlit et pots encarregar tu d’agafar l’escombra, no?? S’acaba la conversa…
Unes hores més tard, l’ingeniero es planta a casa meva…com que fa horaris normals jo encara no he arribat a casa de treballar. Deixa l’encarrec que ja ho han netejat i que siusplau no posi cap denuncia perquè sino tindrà la brigada cada dia controlant el que no fan. Ahhhh manoi!!! Així que ara tenia raó, oi? Vinga, tanco el tema. Cap problema.
Passen els dies, les dunes tornen a apereixer fins el passadís de casa. Escombro els dissabtes i les palades que omplo les hi deixo a la porta de la seva office, a veure si s’hi posa de peus.
Continua la deixadesa, ara descarreguen un camió i li foten un viatge a una farola. Els hi fas el parte de la setmana…perdona..diria que heu donat un cop a la farola descarregant aquests magnifics palets que fa una setmana que es moren de fàstic… S’hi acosta, la sacseja…tranquila que no caurà!!…. Com??? Magnífica resposta!!… ostres com m’agradaria ser enginer! Que llest, quina agilitat en els seus arguments, caram! Perquè ja tinc parella eh? Perquè sino….. Em pregunta si em van dir que van netejar ara ja fa "años a"…ai! Sí, perdona!! No t’ho havia agraït!! Sí, sí, moltes gràcies eh?! Però…ho podrieu tornar a fer de tan en tan?? Uiiiix ja l’he cagat! Que no sé que és una magnifica obra i que encara en tenen per dies??? Ostres nena! És que no saps la sort que tens de compartir aquesta obra faraonica…No exigeixis tant home!!
Molt amablement i amb cap manca d’ironia m’ha promès que es farà una llista de tots els desperfectes que ens provoca als veïns i que el dia que acabin les obres ens vindrà a dir adéu.
Mamá quiero ser INGENIERO!
PD. No oblideu que és personal pagat pel nostre Ajuntament i per la Generalitat de Catalunya.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
