Tot té el seu principi i la seva fi, tot. Aquest és el primer text (després de la benvinguda) que penjo al blog i em sap greu desanimar, però el text es refereix a la fi, però malauradament a la fi d'una vida. I és en aquest moment quan un necessita expressar d'alguna manera els seus sentiments, els seus pensaments...
Avui és un dia plè de cops baixos, una tristor que s'ha arraconat a l'interior meu i que es pregunta una i altra vegada per què la vida ha de tenir una fi. Sempre és i serà una incomprensió per a tots, amb més o menys grau, amb més o menys intensitat... però la d'avui.... és una injusticia. Una amiga, una persona que ha crescut al teu costat, que ha compartit amb tu la teva infantesa, que té exactament els mateixos anys de vida... per què?. Per què?? Des de primera hora de la tarda que he rebut la notícia no he deixat de pensar en tu... en tots aquells moments bons i dolents que haviem compartit, en la nostra educació, en les nostres amistats comunes, en les nostres famílies.... Els anys ens van separar perquè la vida l' hem viscut diferent.. i avui quan unes senzilles i estúpides linies m'han comunicat que ja no hi eres....la distància ha desaparegut, els anys han volat de cop i el cap, donant voltes sense parar, acompanyava a les llàgrimes que inevitablement i sense control, lliscaven per la meva cara...
L'incertesa del que t'havia passat m'ha enlentit les hores... i finalment, quan he fet el cor fort, en la soletat en que m'has deixat, t'he vingut a veure.... i allà la teva germana observant la meva tristesa, m'ha reconegut després de tants anys. Aquella abraçada ens ha dit tantes coses.... es recordava de mi! després de tants anys!....però és que després ho he entès... Per què no m'ho vas dir!!! la vida només et va donar uns anys d'alegries, uns pocs més dels que vam compartir....i després...
T'admiro molt saps? ets molt més que qualsevol exemple....deu anys d'angoixes!! i ningú de nosaltres en sabiem res!! Has lliutat pel que esperaves de la vida malgrat saber com s'acabaria... els nens, els teus fills guapíssims...com deuries lluitar per tenir-los... ostres, és que no em surten les paraules, només continuo tenint llàgrimes pensant en la vida que t'ha tocat viure...Confio i desitjo que ara estiguis en pau, descansa eternament que sempre et duré al meu cor.
Fins sempre Carme!
